'Hay que veeer', el rincón donde se guardan pequeñas experiencias compartidas para que el tiempo no las borre de la memoria.


Per que cal no oblidar els petits-grans moments en què escapem de la rutina i aquells amb qui els compartim.


dimecres, 26 de maig del 2021

Molt a prop

 23 Maig 2021 

Seguint coneixent una mica mes allò que tenim mes a prop, avui caminem fins a Sta. Perpetua de Mogoda.

Sortint des de la rotonda dels Bombers, vorejant la carretera, s’arriba fins a La Mogoda.

Aquest barri, origen de Sta. Perpetua esta format per una cinquantena de cases arrenglades al llarg de dos carrers. Construïdes a finals del segle XIX amb la finalitat d’albergar als treballadors de la residència dels senyors de Moguda comparteixen espai amb el castell de Can Taió. Cada casa te un petit hort.

El castell de Mogoda


El castell de Mogoda, situat entre la riera de Caldes, la carretera de Caldes i la línia de tren Mollet-El Papiol esta integrat per una masia fortificada, una capella i la cavallerissa. Actualment pertany a la Generalitat. A l’estiu es celebren els concerts de les Nits del Castell de Moguda.

Entrada al castell



Al costat del castell, la hípica i extensions de blat i civada amb daurades espigues que esperen la sega


Als voltants de Sta. Perpetua de Mogoda trobem Torreferrusa, la granja cinegètica on es recuperen i crien en captivitat rapinyaires.

I ens acostem al centre de la vil·la, al seu parc central, on destaca el llac artificial on es pot fer cable wakeboard, esport semblant a l’esqui aquàtic.

El llac del Parc Central

Buit de gent i amb l’aigua en calma, tortugues i nenúfars comparteixen espai.

Nenúfars

Dos tortugues

A la tornada cap a casa estirem el passeig inclouen l’espai de Gallecs a la nostra ruta i podem veure els camps dibuixant una quadrícula de colors. 





Tots els camins porten a ...

 16 Maig 2021 


... Sant Fost, un altre cop, però amb altres companys de marxa i sortint a peu des de Mollet.


Punt d’inici des de l’estació del tren de Mollet-S. Fost i fem via, entre el canyissar i el riu Besós.

Entre les canyes

El que queda del pont

Seguim el camí en un entorn a estones quasi boscós i, al final, tornem a retrobar-nos amb l’enfonsat llac de la pedrera.

La vegetació

Compartint espai

Una setmana no ha modificat la calma del paratge ni la seva gama de color entre el verd i el blanc.


Després, de nou el recorregut fins a l’ermita de Sant Cebrià de Cabanyes i tornada al punt de sortida.

Sant Cebrià de Cabanyes


Un descans


El que amaga Sant Fost de Campcentelles

 9 Maig 2021 

Dintre de les petites sortides, mai haguéssim pensat que Sant Fost de Campcentelles ens podria sorprendre tant.


Arribem en cotxe fins Sant Fost i, sota un cel ennuvolat comencem a caminar. Deixem enrere el cementiri i ens endinsem per un dels molts caminets que es perden entre la vegetació.

Deixem a un costat els horts de Can Torrens vell i, no gaire lluny, trobem l’ermita de Sant Cebrià de Cabanyes.



D’estil romànic, havia estat parròquia del nucli de Cabanyes, fusionada al 1504 a la de Sant Fost.

Sant Cebrià de Cabanyes

Tenim sort i trobem la porta oberta als curiosos com nosaltres.


Dintre, el silenci i la llum que es cola per les petites finestres i que deixa veure uns bancs on ja fa temps que ningú seu i un retaule com únic element decorant les parets d'antiga pedra.

L'interior de l'església


Seguim el camí, deixant l’ermita a la nostra dreta i hem de grimpar una mica per una petita escletxa a l’esquerra del camí.  Seguim endavant fins trobar-nos amb un paisatge que ens sorprèn a tots.

El llac de la pedrera de Can Donadeu

Les parets blanques de la muntanya envolten les tranquil·les aigües d’un llac artificial. El llac de la pedrera de Can Donadeu.

La llum i l'aigua

Per una estona surt el sol i dona escalf al paisatge del tot inesperat.


De tornada ens passem pel barri de Sant Pere, on podem veure als jardins de Cam Torrens, el que queda de la vella església de Sant Fost.

Les restes de la vella església de S. Fost

Tan vella que va ser al 978 que es troba la primera menció escrita d’aquesta parròquia. Al 1142 l’església es consagrada. Annexionada a la veïna parròquia de St. Cebrià de Cabanyes al 1504. El 1896 s’amplia el temple amb la construcció de la capella del Santíssim. Al 1936 és assaltada, cremada i derruïda per aprofitar les seves pedres.

Al 1981 els veïns del barri de St. Pere van netejar i treure a la llum les ruïnes que avui es poden veure.







dilluns, 24 de maig del 2021

Els arbres de Vallcàrquera

 25 abril 2021 

Un altre cop desafiem les previsions meteorològiques i sortim a trepitjar terra i fulles.



I a buscar la calma


Tornem al Montseny, com tantes vegades, perquè mai no s’acaba, perquè mai no és igual. I tornem a fer una ruta que, quasi cinc anys enrere, ens va mostrar els seus colors d’hivern.

Aigua


Bosc

Deixant els cotxes a Figaró, seguim un caminet que s’endinsa en el bosc, a la ruta dels arbres de Vallcàrquera. Un passeig entre pins, castanyers, freixes, roures i tants d’altres que no soc capaç d’identificar. 

La riera

De seguida trobem la companyia de l’aigua, la riera es deixa veure i escoltar. Petits salts i la primera font, la Noguera Punxeguda.

La font de la Noguera Punxeguda

La mirada segueix el curs de l’aigua que va serpentejant les pedres en un ziga zaga interminable. Arribem a un petit salt d’aigua, el gorg de Can Bosc.

El gorg de Can Bosc

Continuem el camí, ara de pujada i topem en una cruïlla amb les restes d’un antic molí hidràulic que, si mes no, resulta fotogràfic el seu deteriorat aspecte.

El que queda del molí

A prop seu, la font del Molí, amagada entre matolls.

La font del Molí

Però la ruta no acaba fins que no arribem a l’objectiu. I la fita d’avui és l’ermita de Sant Pere de Vallcàrquera. Aïllada i envoltada d’un mur de pedra, és un edifici romàtic de finals del segle XII.


Sant Pere de Vallcàrquera

Ens acostem, també fins a la rectoria de Vallcàrquera. Masia del segle XVII que havia estat la residència del rector de S. Pere de Vallcàrquera. Durant les guerres carlistes va ser utilitzada com una caserna militar i, actualment restaurada, funciona com una casa de colònies i escola de natura.


La Rectoria (escola de natura)


Al pati de la Rectoria

Resseguim la masia de Can Plans, amb espectaculars vistes de la plana vallesana 

Can Plans

I ens acostem a la creu de Can Plans. Una creu de ferro al damunt d’un pedestal graonat. Sense rètols ni inscripció que confirmi el que diu la llegenda d’un nen que va morir per l’atac d’un llop. Esta situada a la cruïlla de camins que va de Figaró i Vallcàrquera a Sant Cristòfol de Monteugues.

La Creu de Can Plans

I, ara sí, toca tornar després del passeig de la setmana i ens quedem  amb el blau i el verd com els colors que ens han acompanyat guanyant la partida al gris del cel que no ha gosat plorar.


El gorg







diumenge, 16 de maig del 2021

Modernisme

 17 d'abril 2021



Segueixen els dies estranys, de boca tapada amagant somriures i ales trencades que no ens deixen volar mes enllà d’aquest cercle invisible. Però tot i els nostres límits ens cal moviment  per no oblidar que seguim actius que la bombolla es va fent gran i un dia petarà i tornarem a ser el que érem, tornarem a tocar, tornarem a abraçar.

I, mentrestant avui decidim trepitjar asfalt. Perquè els foscos núvols no aconsellen camins de muntanya i perquè és a les ciutats on podem trobar trossets d’història.

Descobrim el refugi d’estiu dels barcelonins del segle XIX a La Garriga. La burgesia catalana es fa construir grans torres modernistes escampades al llarg del Passeig i entre els carrers principals de La Garriga, on gaudeixen d’estius tranquils i agradables.


El Passeig

El carrer comercial

La font Pou Calent

Arquitectes de la època, com Joaquim Raspall deixen la seva empremta en construccions que encara perviuen.

Casa Raspall, de 1903

Les finestres de Casa Raspall

Decidim recórrer la ruta del modernisme, inclosos els balnearis d’aigües termals que, per cert, no ens aniria gaire malament gaudir d’alguna relaxant sessió. 

Balneari Blancafort

Vil·la Trianon

Teatre de La Garriga, inaugurat el 19 de setembre de 1926

Detalls modernistes

Can Durall, de 1905

Casa Barraquer, de 1912



La Torre Iris

Balcó de la Torre Iris

La Bombonera

Casa Ramos, 1886-1924


Casa Barbey, de 1910

Balcó de Casa Barbey

Casa Sallent

Casa Josep Reig, 1912

Després, una petita passejada sortint de la vil·la ens acosta al conjunt històric format per l’església parroquial, els edificis de la domeria i el cementiri de Sant Esteve de la Doma.

Un temple fortificat amb una portalada d’accés d’estil gòtic dintre del qual la peça de mes valor artístic és el magnífic retaule gòtic de finals del segle XV

La Doma

Entrada a La Doma

I ens allunyem del modernisme, per tornar a la modernitat......