'Hay que veeer', el rincón donde se guardan pequeñas experiencias compartidas para que el tiempo no las borre de la memoria.


Per que cal no oblidar els petits-grans moments en què escapem de la rutina i aquells amb qui els compartim.


dissabte, 29 d’agost del 2020

El Clot de l'Infern i el Gorg Negre

 21 Agost 2020


Cal tornar als llocs per veure com cada dia la naturalesa els va canviant. Per veure com l’aigua dels rius no és  la mateixa que ja havíem vist. Per veure com la llum del sol no te la mateixa intensitat.

I aquests dies que la calor s’esforça en deixar-se notar, podem jugar a esquivar els raigs de sol amagant-nos sota els arbres i matolls, o buscant la riera a través del so de l’aigua.

Tornem al Montseny, a la riera de Riells i comencem la ruta des de l’abadia de Sant Martí de Riells, agafant la pista que hi ha al seu davant.

L’itinerari  no està gens indicat però es fàcil si seguim el curs de la riera. Sobre el silenci s’imposa la música de l’aigua que, com el cant de sirena, ens impulsa a seguir.



Al llarg de la ruta seran moltes les vegades que creuarem la riera fent equilibris sobre lliscoses pedres que l’aigua ha tornat vermelles.



Petits salts d’aigua van quedant enrere. 

 



Castanyers centenaris ens saluden





I absorbim la seva energia




Després d’una impressionant paret de pedra arribem al Clot de l’Infern. El seu nom enganya i amaga la realitat.



Petits gorgs i moltes pedres. I seguim pujant.




De tant en tant, mirem avall  i, en un clik, parem el temps, mentre l’aigua continua el seu incansable discòrrer.




I, ara sí, arribem al Gorg Negre.




Però encara queden forces i ganes d’anar mes amunt, allà on dos rieres uneixen les seves forces i es fonen en un sol cabal.


La riera de Riells

I el torrent de Can Bernat

Només tres persones s’han creuat amb nosaltres al llarg del nostre camí. Tres persones que, com nosaltres, han gaudit d’aquest matí d’agost entre el sol, el bosc i  l’aigua.





Disseny mediterrani

 20 agost 2020


Barcelona sembla adormida aquest 20 d’agost . Fa massa temps que la ciutat dorm. Però no es un somni reparador, s’assembla més a un malson,  d’aquells que quan despertem ens deixa l’angoixa enganxada al pit i la sensació de que alguna cosa dolenta passarà. Aparadors a les fosques, terrasses desocupades  i silenciosos vianants muts darrere les obligades màscares.

Per això és el moment per ocupar els espais buits, per redescobrir la història del nostre entorn i fer realitat aquelles visites que sempre deixem per demà.

I la història, avui, l’escriu un arquitecte, una família i un edifici. Va començar quan la família Milà (Pere Milà i Roser Segimón) que havia comprat una torre amb jardí al passeig de Gràcia li encarreguen a Antoni Gaudí la seva remodelació per convertir-la en de la seva residència, on ocuparien el pis principal  i la resta serien habitatges per llogar.

Al  1906 comencen les tasques que s’allargarien fins el 1912. Una construcció que va resultar complicada. L’arquitecte anava modificant constantment el seu projecte a mesura que anava avançant. Tanmateix es va excedir pressupostària i legalment.

Per poder legalitzar l’edifici va ser necessari certificar el seu caràcter monumental i el Srs. Milà van haver d’abonar una multa de 100.000 pessetes.

Els Milà van demandar a l’arquitecte però van perdre el judici i la casa va haver de ser hipotecada per abonar a Antoni Gaudí 105.000 pessetes que aquest va donar a un convent de monges.

Qui havia de dir aleshores que aquell singular edifici esdevindria un dels símbols de la ciutat!!

Durant anys la família Milà va llogar els pisos de l’edifici i es van instal·lar comerços en el seus baixos.

Al 1947 la vídua de Pere Milà va vendre l’edifici a la Inmobiliaria Provenza y va continuar vivint en el pis principal fins la seva mort al 1964.

Al 1984 l’UNESCO la va declarar patrimoni mundial, va ser restaurada i al 1996 oberta com centre cultural.

Actualment i des del 2013, és la seu de la Fundació Catalunya La Pedrera.

Coneixent la història resulta més interessant anar descobrint aquest edifici que l’aixeca majestuós al número 92 del Passeig de Gràcia. La seva façana de pedra ha estat la culpable de que el seu nom popular sigui “La Pedrera”.

La Pedrera

I començant la casa per la teulada, iniciem la visita pel terrat. Des d’aquí la vista de la ciutat es espectacular mentre passegem entre xemeneies i badalots. 

Xemeneia i badalot


Badalot

El trencadís de les xemeneies

Gaudí a través de Gaudí


Torre de ventilació per renovar l'aire de les golfes


Vista sobre el Passeig de Gràcia


Sota el terrat dels guerrers  entrem a l’àtic de la balena. 270 arcs catenaris que recorden l’esquelet d’una balena conformen les golfes de l’edifici, lloc on es situava el safareig comunitari. Actualment s’utilitza com sala d’exposicions.


L'esquelet de la balena a les golfes


La maqueta de l'edifici que s'exposa


Exposició de cadires


A la quarta planta es troba el pis mostra que ens acosta a l’estil de vida d’una família burgesa a la Barcelona de principis del segle XX.


A la quarta planta


L'habitació dels nens


Costura i planxa


La cuina


El despatx


El menjador


La saleta


El dormitori


El pis recreat


I no ens oblidem del pati de les flors, en el qual la llum i els colors donen vida a l’interior d’aquest edifici mentre pugem per l’espectacular escala.

Al pati de les flors


L'escala


Una altra historia darrera una altre obra de  Gaudí i sense allunyar-nos gaire, al número 43 del mateix Passeig de Gràcia.

Aquest cop va ser la família Batlló qui va encarregat a l’arquitecte la remodelació de l’edifici que havia estat construït per Emili Sala (professor de Gaudí).

Els Batlló eren una coneguda família de Barcelona, propietaris de fàbriques tèxtils.

El disseny modernista de l’edifici destaca a la seva façana elements vegetals i naturals.

Josep Batlló va donar absoluta llibertat creativa a Gaudí  qui, entre 104 i 106 va dur a terme una reforma integral de l’edifici.

A la dècada dels 50 l’edifici va deixar de pertànyer a la família Batlló per acabar, cap els 90, a mans de la família Bernat.

Actualment casa Batlló és patrimoni mundial de l’UNESCO i un altre dels atractius culturals de la ciutat.

La Casa Batlló


Accés a un dels pisos


Passejar per la planta noble es gaudir del disseny en tota la seva expressió . Des del despatx, on veiem una curiosa xemeneia

La xemeneia


Al saló principal, grans portes de roure, amb formes orgàniques i vidres de colors, amb un sostre ondulat que recorda les onades del mar.

Finestrals que miren al passeis de Gràcia

 

Jugant amb les formes


El celobert


La llum que entra pel celobert, es reflexa amb diferent intensitat segons el blau de les rajoles, d’igual forma que les finestres superiors són mes petites i van augmentant de mida  a mesura que anem baixant.



Les finestres i el color de les rajoles


Des del menjador privat es pot accedir al jardí interior

Decoració del jardí interior


Mes amunt arribem fins a les golfes, on es situaven els serveis de l’edifici. D’estil senzill i amb el predomini del color blanc, aconseguint un multiplicador de la llum.


Accedint a les golfes


I, finalment, al terrat, recreem la vista entre teules de colors  i  ”trencadisses” xemeneies.


Les xemeneies


La ciutat adormida



diumenge, 9 d’agost del 2020

Un estrany estiu, entre les muntanyes

Data de la sortida 20 juliol 2020

Difícil resumir uns dies de companyia després de la solitud i l’aïllament. Ganes de canviar la monotonia dels circuits habituals per nous escenaris. Un parèntesi en les obligacions. Una mica d’aire que traspassi la mascareta. 

I la mirada que es perd en la gran serralada. Altres vegades ens hem perdut per la serra del Cadí, al Parc Natural del Cadí-Moixeró, però la Vall de la Vansa ens era desconeguda. I dedicar uns dies de descans a conèixer aquesta zona ens ha semblat una bona opció estiuenca després d’una primavera perduda.
 
Buscant l'itinerari

Aprofitem el camí d’anada i fem escala en petits indrets. El primer, a Bagà, on es troba la ruta dels empedrats. Per aquesta ruta , a l’edat mitjana, passaven les mercaderies i ramats. L’aigua que es filtra des de la serra del Cadí alimenta els rierols i gorgs que ens agrada anar trobant .


El xiuxiueig de l'aigua

Aquesta plujosa primavera ens ha deixat un paisatge estiuenc especialment verd.


Petit pon
Petit pont

Un dels mes coneguts salts d’aigua és el “Bullidor de la llet”, que deu el seu nom  a l’escuma que provoca la força de l’aigua, semblant a la que fa la llet quan bull.

En El bullidor de la llet
En El Bullidor de la llet

Formes capritxoses que els boscos amaguen

Aigua....

La segona parada la farem a l’àrea recreativa de la font de Gisclareny. Pel coll de la Baena, ens acostem a Gisclareny, el poble mes petit de Catalunya


El Pedraforca

Aquí ens saluda el Pedraforca. Emblemàtica muntanya de singular silueta, a la vista d’infinitat de miradors. Un dels mes coneguts, el mirador de la Gargallosa

El mirador de la Gargallosa

Des del mirador de la Gargallosa

Des d’aquí veiem el massís del Pedraforca, amb els seus dos pollegons, el poble de Saldes i el Collell.


Gisclareny

Una parada mes, a l’hora del dinar. A Cal Misèria. Sense allunyar-nos de Gisclareny. L’únic restaurant envoltat de natura al bell mig del Parc Natural del Cadí-Moixeró. Impressionants vistes sobre el Pedraforca. A càrrec d’una parella que, fa 24 anys, va desertar de la gran ciutat i va apostar per una nova forma de viure.


Cal Misèria

Vistes des de Cal Misèria

I, ara sí, posem via cap a Tuixent mentre, pel camí, parem la vista sobre Josa del Cadí.

Josa del Cadí

A Tuixent ens acull la masia Cal Gabriel. Al nucli urbà del petit poble, amb vistes al Cadí. Un agradable allotjament en el qual ens hem sentit cuidats i mimats.  Ens reben Toni i Mario que han fet d’allò mes còmoda la nostra estada, gaudint d’uns esmorzars i sopars casolans i abundants.

Tuixent, aquest petit poble que pertany al municipi de Josa-Tuixent. Aquí conflueixen els rius Mola i Josa, formant el riu de la Vansa, que dona nom a tota la vall. Entre la serralada del Cadí, la serra del Verd i el serrat de la Sella.

En una petita passejada ens arribem a l’esglèsia de Sant Esteve, situada a la part mes elevada.


L'església de St. Esteve, del segle XI

Iniciem la segona jornada apropant-nos a Saldes i al mirador de Gresolet. Un enorme balcó obert a les montanyes

El mirador de Gresolet

Situat a la falda de la cara nord del Pedraforca, sobre una cinglera que dona a la vall de Gresolet. Una panoràmica que va de la cara nord del pollegó superior del Pedraforca fins a la serra d’Ensija.

Perdre la vista

Aquí descobrim també la llegenda  del dimoni i el Pedraforca:

“Fa segles el Pedraforca era una muntanya com les altres, sense enforcadura, amb un sol cim. Dalt de tot s’aixecava el majestuós castell del senyor de totes les valls del voltant. Es tractava d’un home just, però vet aquí que la mala influència d’un nouvingut va canviar per complert el caràcter del senyor i va tornar-se cruel i ambiciós.

Cansats dels mals usos que patien, els habitants van anar a demanar consell a una velleta que habitava al bosc de Grasolet. Els va dir que demanessin fervorosament l’ajuda dels àngels del cel i que aquella nit es tanquessin a casa i no fessin cas dels sorolls que sentissin.

Era mitja nit quan es van començar a sentir uns xiscles esgarrifosos. Aquell sinistre personatge arribat al castell no era altre que el dimoni i ara cridava embogit davant una legió d’àngels amb espases de foc. Aviat els crits van barrejar-se amb els cruixits dels murs del castell que va acabar caient muntanya avall, amb un estrepit ensordidor com si d’un terratrèmol es tractés. Tres dies i tres nits va durar la lluita.

Una espessa polseguera va cobrir el capdamunt de la muntanya i quan finalment es va esvair, va aparèixer partida  en dues, dibuixant la força del diable amb les pedres del castell formant un gran tarteram.

Els àngels van salvar els cavallers del castell però, com a càstig per la seva cobdícia van ser condemnats a reconstruir-lo, amb la promesa que serien perdonats el dia que en refessin una torre. Des de llavors, asseguren que a les nits se senten sorolls de mans transportant pedres amunt, però quan surt el sol tot el que han construït rodola tartera avall”.

Seguim endavant, buscant nous angles de visió fotogràfica. Trobem el refugi del Grasolet,  refugi  d’històrics excursionistes catalans en la conquesta de la cara nord del Pedraforca, i un entorn que convida a endinsar-nos buscant la fresca arbreda.

Els mes resistents passen via cap amunt entre la vegetació. Alguns convertim la caminada en passejada i ens entretenim en abraçades que no tenen resposta.

Un dia especialment assolellat

Absorbint la seva energia


El bosc

De tornada al refugi, una mirada i descobrim a la llunyania el mirador de Gresolet. Estem a la part baixa de la cinglera, divisem les baranes del balcó en el que, poca estona abans, ens havíem abocat.

Impressiona tant com quan estàvem sobre el mirador

Les muntanyes protegeixen l'idil·lic menjador



Terre verd, muntanyes pintades de verd, tota la seva gama cromàtica. Ens agradaria esperar la nit aquí. Però a Tuixent ens espera un cuirós museu, el de les trementinaires.

Les trementinaires eren dones de la vall que anaven pel mon durant uns mesos de l’any. Marxaven de casa per vendre trementina, herbes, bolets secs i altres productes que prèviament havien recollit. Feien el viatge a peu, de poble en poble i de masia en masia. Sortien a l’hivern quan les tasques agrícoles ja havien acabat.

Al 1982 es va posar fi a aquesta activitat amb el darrer viatge realitzat per la parella de trementinaires Sofia Montaner i Miquel Borrell, d’Ossera.

Tot seguit anem a veure el jardí botànic de les trementinaires, amb un recull del que les elles podien trobar a la vora dels rius i en llocs frescals.

Milfulles (digestiva, astrigent, antiinflamatòria)

Espígol (antiseptic,contusions, dolors musculars)


Aranyons (laxant)

Amb mes de 60 plantes autòctones, la majoria de les quals eren dins de les coixineres que transportaven les trementinaires en els seus viatges.

El dia acaba amb el generós sopar de Cal Gabriel i la sobretaula nocturna.


Preparant l'endemà

Començarem el dia, com no podria ser d’una altre manera!, amb un mirador. Aquest és el del Coll de Josa. Entre la Roca Roja i Ginebreda, passem la vista pels pics del Roc de set Fonts, els dos pollegons del Pedraforca, Roc Roig o el Cap de la Gallina Pelada.

Gósol, des del mirador del Coll de Josa

Va ser a l’estiu de 1906 quan Picasso es va perdre per aquest indrets. La seva companya, Fernande Olivier, va dir que “a Gósol, Picasso és alegre, menys salvatge, més brillant i animat

Seguim cap a la Font Terrers.


La Font Terrers

Des d’aquí iniciem la ruta de la mallerenga petita, endinsant-nos pel bosc de pi roig que hi ha davant el prat de Font Terrers i pugem mentre anem escoltant el cant dels ocells  (el cant de la mallerenga, principalment).

En arribar al cim, tornem a contemplar la serra del Cadí des del mirador del castell de Termes.

El Cadí


Abans de marxar, una breu visita a Gósol. Ens emportem algun record i pugem fins el castell

Gósol

A la plaça Major

El Centre Picasso


Cal pujar per gaudir de la millor vista


El Pedraforca des del castell


El castell de Gósol


Sta. Maria del Castell

Seguint el programa del dia, Josa del Cadí és la nostra propera destinació. Des de la carretera veiem destacada l’església del poble.

Església de Sta. Maria de Josa del Cadí

Aquí ens espera també un àpat especial a Ca l’Amador. En la celebració del 20 aniversari del restaurant, el chef Diego Alias ens prepara un menú degustació. Catorze plats que ens tenen entretinguts per una llarga estona mentre assaborim les  diferents textures.

L'arengada amb mel i mató

La truita de patata amb vieira i maionesa de tòfona

Els canalos amb beixamel de ceps

A Ca l'Amadò

Quan deixem la taula, ens perdem pels empedrats carrerons buscant la formatgeria Serrat Gros


Camí de la formatgeria

I pugem fins l’església de Santa Maria encara que no podem visitar el seu interior. Des de l’exterior tenim una perfecta visió del Cadinell, una muntanya de mes de 2000 metres, a l’extrem oriental de la serra del Cadinell, amb un cim d’aspecte piramidal.

El Cadinell

Comptant cims


Les cabres tornen al corral per a ser munyides

I nosaltres tornem a Tuixent per acabar el dia. Avui hem demanat sopar especialment lleuger per compensar els excessos  i cal Gabriel no en decep.

L’endemà ens espera un recorregut no especialment llarg, però sí curiós. Amb picnic inclòs. 

Amb el picnic a la motxilla

Seguirem l’anomenada ruta de les plantes medicinals. Un recorregut a la vall de Mola, on es poden observar un munt de plantes medicinals en el seu estat natural. Plantes digestives (orenga, milfulles o farigola), per les depressions (herba de cop), per cremades i cops, per la tos (herba brava, la pota de cavall), per les infeccions i, fins i tot, per fer venir la llet a les mares.

Una enorme farmaciola natural que comença quan travessem el pont del Regatell i fem via cap a la font del Regatell.

El rierol de Mola acompanya la ruta d’uns 2,5 kilòmetres que estirem en el temps mentre anem aprenent de la saviesa de les antigues trementinaires.

Orenga


Herba fetgera

Gerds


Dolçamara


L'avellaner


Passarel·la sobre riu Mola

El riu

De mica en mica, arribem a Planells del Sastró i trobem  l’arboretum.

Trèmol

Tot un recorregut circular amenitzat amb la cantarella de l’aigua que refresca cos i ànima.

Freixa de fulla gran


L'aigua que dóna vida al bosc

Mes enllà, ens endinsem al bosc del Solell, on determinades espècies arbòries busquen absorbir tota la intensitat del sol.


El bosc
Per recollir trementina

A la part oposada, el bosc de l’obaga, on l’ombra conserva millor l’humitat.

L'avet

Després, entre sol i ombres, l’hora del picnic
El picnic

Acaba  l’informal àpat amb un café especialitat Maria. De cop i volta, el sol decideix anar-se’n a fet la migdiada darrere un núvol i el cel, durant una estona, baixa la intensitat de la seva llum. Per un instant tots creiem que la pluja ens sorprendrà i comencem la tornada.

Quan arribem al poble el sol desperta i torna a lluir, brillant i calorós, disposat a acompanyar-nos fins a la fi del món, fins a Ossera.


Església de St. Quirze, d'Ossera

En un turó a la vora de la Vall d’Ossera, aquest petit poble que compta amb 22 habitants, conserva encara l’església de St. Quirze i funciona com un petit mercat artesanal dedicat a productes naturals com el formatge de cabra, les herbes aromàtiques i medicinals  i les obres d’art de Nico Winter.


L'art que amaguen les muntanyes


El sostre de la botiga

Prenem infusions a Cal Nogué, amb una sol·lícita Suzette, envoltats d’un jardí de plantes aromàtiques que donen color i olor a la tarda.

Tampoc ens resistim a endur-nos algunes de les 60 varietats de melmelades casolanes que preparen a Cal Casal.

La tarda va caient

Gaudim del darrer sopar a Cal Gabriel i sentim que s’acosta el moment de la tornada. L’endemà serà l’hora del comiat.

La darrera foto a Cal Gabriel


I comiat dels amfitrions

El ziga zaga de la carretera ens porta a veure els darrers indrets, abans d’arribar al punt de partida. 


Colors i formes


Formes cuirioses de la naturalesa 


Passant per La Coma i la Pedra entrem a veure les Font del Cardener. Aquí neix el riu Cardener, en unes cascades que recullen l’aigua de les pluges i la neu del Port del Compte. Aquest riu és el principal afluent del riu Llobregat.


Font del Cardener

Davant la font

També ens permetem una visita ràpida a la vil·la medieval de St. Llorenç de Moruny . Entrem pel portal de la Capella, ens acostem al monestir

El claustre

El carrer Estret

Restes de romànic

Aquí es conserva l’estructura medieval formada per un tancat emmurallat amb cinc portals als angles, dels que en queden quatre i l’església romànica.

El darrer dinar, a la masia Cavall. El seu exterior ha canviat una mica de d’aquella visita, anys enrere. El cuiner ha canviat, i també la cuina. De vegades es cert que no s'ha de tornar a alguns llocs.

Restaurant i església

Finalment, ens quedem amb les imatges de la setmana

Una bona perspectiva

L'equip femení

La inseparable companya de viatge, intrusa a les nostres vides