I la mirada que es perd en la gran serralada.
Altres vegades ens hem perdut per la serra del Cadí, al Parc Natural del Cadí-Moixeró, però la Vall de la Vansa ens era desconeguda. I dedicar uns dies de descans a conèixer aquesta zona ens ha semblat una bona opció estiuenca després d’una primavera perduda.
Buscant l'itinerari
Aprofitem el camí
d’anada i fem escala en petits indrets. El primer, a Bagà, on es troba la ruta dels empedrats. Per aquesta ruta , a
l’edat mitjana, passaven les mercaderies i ramats. L’aigua que es filtra des de
la serra del Cadí alimenta els rierols i gorgs que ens agrada anar trobant .
El xiuxiueig de l'aigua
Aquesta plujosa
primavera ens ha deixat un paisatge estiuenc especialment verd.
|
Petit pont
|
Un dels mes
coneguts salts d’aigua és el “Bullidor de la llet”, que deu el seu nom a l’escuma que provoca la força de l’aigua,
semblant a la que fa la llet quan bull.
|
En El Bullidor de la llet
|
|
Formes capritxoses que els boscos amaguen
|
|
Aigua....
|
La segona parada
la farem a l’àrea recreativa de la font de Gisclareny. Pel coll de la Baena,
ens acostem a Gisclareny, el poble
mes petit de Catalunya
|
El Pedraforca
|
Aquí ens saluda
el Pedraforca. Emblemàtica muntanya de singular silueta, a la vista d’infinitat
de miradors. Un dels mes coneguts, el mirador de la Gargallosa
|
El mirador de la Gargallosa
|
|
Des del mirador de la Gargallosa
|
Des d’aquí veiem
el massís del Pedraforca, amb els seus dos pollegons, el poble de Saldes i el
Collell.
|
Gisclareny
|
Una parada mes, a
l’hora del dinar. A Cal Misèria. Sense allunyar-nos de Gisclareny. L’únic
restaurant envoltat de natura al bell mig del Parc Natural del Cadí-Moixeró.
Impressionants vistes sobre el Pedraforca. A càrrec d’una parella que, fa 24
anys, va desertar de la gran ciutat i va apostar per una nova forma de viure.
|
Cal Misèria
|
|
Vistes des de Cal Misèria
|
I, ara sí, posem
via cap a Tuixent mentre, pel camí, parem la vista sobre Josa del Cadí.
|
Josa del Cadí
|
A Tuixent ens
acull la masia Cal Gabriel. Al nucli urbà del petit poble, amb vistes al Cadí.
Un agradable allotjament en el qual ens hem sentit cuidats i mimats. Ens reben Toni i Mario que han fet d’allò mes
còmoda la nostra estada, gaudint d’uns esmorzars i sopars casolans i abundants.
Tuixent, aquest petit poble que pertany al municipi de Josa-Tuixent. Aquí
conflueixen els rius Mola i Josa, formant el riu de la Vansa, que dona nom a
tota la vall. Entre la serralada del Cadí, la serra del Verd i el serrat de la
Sella.
En una petita
passejada ens arribem a l’esglèsia de Sant Esteve, situada a la part mes
elevada.
|
L'església de St. Esteve, del segle XI
|
Iniciem la segona
jornada apropant-nos a Saldes i al mirador de Gresolet. Un enorme balcó obert a
les montanyes
|
El mirador de Gresolet
|
Situat a la falda
de la cara nord del Pedraforca, sobre una cinglera que dona a la vall de
Gresolet. Una panoràmica que va de la cara nord del pollegó superior del
Pedraforca fins a la serra d’Ensija.
|
Perdre la vista
|
Aquí descobrim
també la llegenda del dimoni i el
Pedraforca:
“Fa segles el Pedraforca era una muntanya com les
altres, sense enforcadura, amb un sol cim. Dalt de tot s’aixecava el majestuós
castell del senyor de totes les valls del voltant. Es tractava d’un home just,
però vet aquí que la mala influència d’un nouvingut va canviar per complert el
caràcter del senyor i va tornar-se cruel i ambiciós.
Cansats dels mals usos que patien, els habitants
van anar a demanar consell a una velleta que habitava al bosc de Grasolet. Els
va dir que demanessin fervorosament l’ajuda dels àngels del cel i que aquella
nit es tanquessin a casa i no fessin cas dels sorolls que sentissin.
Era mitja nit quan es van començar a sentir uns
xiscles esgarrifosos. Aquell sinistre personatge arribat al castell no era
altre que el dimoni i ara cridava embogit davant una legió d’àngels amb espases
de foc. Aviat els crits van barrejar-se amb els cruixits dels murs del castell
que va acabar caient muntanya avall, amb un estrepit ensordidor com si d’un
terratrèmol es tractés. Tres dies i tres nits va durar la lluita.
Una espessa polseguera va cobrir el capdamunt de
la muntanya i quan finalment es va esvair, va aparèixer partida en dues, dibuixant la força del diable amb
les pedres del castell formant un gran tarteram.
Els àngels van salvar els cavallers del castell
però, com a càstig per la seva cobdícia van ser condemnats a reconstruir-lo,
amb la promesa que serien perdonats el dia que en refessin una torre. Des de
llavors, asseguren que a les nits se senten sorolls de mans transportant pedres
amunt, però quan surt el sol tot el que han construït rodola tartera avall”.
Seguim endavant,
buscant nous angles de visió fotogràfica. Trobem el refugi del Grasolet, refugi
d’històrics excursionistes catalans en la conquesta de la cara nord del
Pedraforca, i un entorn que convida a endinsar-nos buscant la fresca arbreda.
Els mes
resistents passen via cap amunt entre la vegetació. Alguns convertim la
caminada en passejada i ens entretenim en abraçades que no tenen resposta.
|
Un dia especialment assolellat
|
|
Absorbint la seva energia |
|
El bosc
|
De tornada al refugi, una mirada i descobrim a la llunyania el mirador de
Gresolet. Estem a la part baixa de la cinglera, divisem les baranes del balcó
en el que, poca estona abans, ens havíem abocat.
|
Impressiona tant com quan estàvem sobre el mirador
|
|
Les muntanyes protegeixen l'idil·lic menjador
|
Terre verd,
muntanyes pintades de verd, tota la seva gama cromàtica. Ens agradaria esperar
la nit aquí. Però a Tuixent ens espera un cuirós museu, el de les
trementinaires.
Les trementinaires eren dones de la vall que anaven pel mon durant uns
mesos de l’any. Marxaven de casa per vendre trementina, herbes, bolets secs i
altres productes que prèviament havien recollit. Feien el viatge a peu, de
poble en poble i de masia en masia. Sortien a l’hivern quan les tasques
agrícoles ja havien acabat.
Al 1982 es va posar fi a aquesta activitat amb el darrer viatge realitzat
per la parella de trementinaires Sofia Montaner i Miquel Borrell, d’Ossera.
Tot seguit anem a veure el jardí botànic de les trementinaires, amb un
recull del que les elles podien trobar a la vora dels rius i en llocs
frescals.
|
Milfulles (digestiva, astrigent, antiinflamatòria)
|
|
Espígol (antiseptic,contusions, dolors musculars)
|
|
Aranyons (laxant)
|
Amb mes de 60 plantes autòctones, la majoria de les quals eren dins de les
coixineres que transportaven les trementinaires en els seus viatges.
El dia acaba amb el generós sopar de Cal Gabriel i la sobretaula nocturna.
|
Preparant l'endemà
|
Començarem el dia, com no podria ser d’una altre manera!, amb un mirador.
Aquest és el del Coll de Josa. Entre la Roca Roja i Ginebreda, passem la vista
pels pics del Roc de set Fonts, els dos pollegons del Pedraforca, Roc Roig o el
Cap de la Gallina Pelada.
|
Gósol, des del mirador del Coll de Josa
|
Va ser a l’estiu de 1906 quan Picasso es va perdre per aquest indrets. La
seva companya, Fernande Olivier, va dir que “a Gósol, Picasso és alegre, menys salvatge, més brillant i animat”
Seguim cap a la Font Terrers.
|
La Font Terrers
|
Des d’aquí iniciem la ruta de la mallerenga petita, endinsant-nos pel bosc
de pi roig que hi ha davant el prat de Font Terrers i pugem mentre anem
escoltant el cant dels ocells (el cant
de la mallerenga, principalment).
En arribar al cim, tornem a contemplar la
serra del Cadí des del mirador del castell de Termes.
|
El Cadí
|
Abans de marxar,
una breu visita a Gósol. Ens
emportem algun record i pugem fins el castell
|
Gósol
|
|
A la plaça Major
|
|
El Centre Picasso
|
|
Cal pujar per gaudir de la millor vista
|
|
El Pedraforca des del castell
|
|
El castell de Gósol
|
|
Sta. Maria del Castell
|
Seguint el
programa del dia, Josa del Cadí és
la nostra propera destinació. Des de la carretera veiem destacada l’església
del poble.
|
Església de Sta. Maria de Josa del Cadí
|
Aquí ens espera
també un àpat especial a Ca l’Amador. En la celebració del 20 aniversari del
restaurant, el chef Diego Alias ens prepara un menú degustació. Catorze plats
que ens tenen entretinguts per una llarga estona mentre assaborim les diferents textures.
|
L'arengada amb mel i mató
|
|
La truita de patata amb vieira i maionesa de tòfona
|
|
Els canalos amb beixamel de ceps
|
|
A Ca l'Amadò
|
Quan deixem la taula, ens perdem pels
empedrats carrerons buscant la formatgeria Serrat Gros
|
Camí de la formatgeria
|
I pugem fins
l’església de Santa Maria encara que no podem visitar el seu interior. Des de
l’exterior tenim una perfecta visió del Cadinell, una muntanya de mes de 2000
metres, a l’extrem oriental de la serra del Cadinell, amb un cim d’aspecte
piramidal.
|
El Cadinell
|
|
Comptant cims
|
|
Les cabres tornen al corral per a ser munyides
|
I nosaltres
tornem a Tuixent per acabar el dia. Avui hem demanat sopar especialment lleuger
per compensar els excessos i cal Gabriel
no en decep.
L’endemà ens
espera un recorregut no especialment llarg, però sí curiós. Amb picnic inclòs.
|
Amb el picnic a la motxilla
|
Seguirem l’anomenada ruta de les plantes medicinals. Un recorregut a la
vall de Mola, on es poden observar un munt de plantes medicinals en el seu
estat natural. Plantes digestives (orenga, milfulles o farigola), per les
depressions (herba de cop), per cremades i cops, per la tos (herba brava, la
pota de cavall), per les infeccions i, fins i tot, per fer venir la llet a les
mares.
Una enorme farmaciola natural que comença quan travessem el pont del
Regatell i fem via cap a la font del Regatell.
El rierol de Mola acompanya la ruta d’uns 2,5 kilòmetres que estirem en el
temps mentre anem aprenent de la saviesa de les antigues trementinaires.
|
Orenga
|
|
Herba fetgera
|
|
Gerds |
|
Dolçamara
|
|
L'avellaner
|
|
Passarel·la sobre riu Mola
|
|
El riu
|
De mica en mica,
arribem a Planells del Sastró i trobem
l’arboretum.
|
Trèmol
|
Tot un recorregut
circular amenitzat amb la cantarella de l’aigua que refresca cos i ànima.
|
Freixa de fulla gran
|
|
L'aigua que dóna vida al bosc
|
Mes enllà, ens endinsem al bosc del Solell, on determinades espècies arbòries
busquen absorbir tota la intensitat del sol.
|
El bosc
|
|
Per recollir trementina
|
A la part oposada, el bosc de l’obaga, on l’ombra conserva millor
l’humitat.
|
L'avet |
Després, entre
sol i ombres, l’hora del picnic
|
El picnic
|
Acaba l’informal àpat amb un café
especialitat Maria. De cop i volta, el sol decideix anar-se’n a fet la migdiada
darrere un núvol i el cel, durant una estona, baixa la intensitat de la seva
llum. Per un instant tots creiem que la pluja ens sorprendrà i comencem la
tornada.
Quan arribem al poble el sol desperta i torna a lluir, brillant i calorós,
disposat a acompanyar-nos fins a la fi del món, fins a Ossera.
|
Església de St. Quirze, d'Ossera
|
En un turó a la vora de la Vall d’Ossera, aquest petit poble que compta amb
22 habitants, conserva encara l’església de St. Quirze i funciona com un petit
mercat artesanal dedicat a productes naturals com el formatge de cabra, les
herbes aromàtiques i medicinals i les
obres d’art de Nico Winter.
|
L'art que amaguen les muntanyes
|
|
El sostre de la botiga
|
Prenem infusions a Cal Nogué, amb una sol·lícita Suzette, envoltats d’un
jardí de plantes aromàtiques que donen color i olor a la tarda.
Tampoc ens resistim a endur-nos algunes de les 60 varietats de melmelades
casolanes que preparen a Cal Casal.
|
La tarda va caient
|
Gaudim del darrer sopar a Cal Gabriel i sentim que s’acosta el moment de la
tornada. L’endemà serà l’hora del comiat.
|
La darrera foto a Cal Gabriel
|
|
I comiat dels amfitrions |
El ziga zaga de la carretera ens porta a veure els darrers indrets, abans
d’arribar al punt de partida.
|
Colors i formes
|
|
Formes cuirioses de la naturalesa |
Passant per La Coma i la Pedra
entrem a veure les Font del Cardener. Aquí neix el riu Cardener, en unes
cascades que recullen l’aigua de les pluges i la neu del Port del Compte.
Aquest riu és el principal afluent del riu Llobregat.
|
Font del Cardener
|
|
Davant la font
|
També ens
permetem una visita ràpida a la vil·la medieval de St. Llorenç de Moruny . Entrem pel portal de la Capella, ens acostem
al monestir
|
El claustre
|
|
El carrer Estret
|
|
Restes de romànic
|
Aquí es conserva l’estructura medieval formada per un tancat emmurallat amb cinc
portals als angles, dels que en queden quatre i l’església romànica.
El darrer dinar, a la masia Cavall. El seu exterior ha canviat una mica de
d’aquella visita, anys enrere. El cuiner ha canviat, i també la cuina. De vegades es cert que no s'ha de tornar a alguns llocs.
|
Restaurant i església
|
Finalment, ens quedem amb les imatges de la setmana
|
Una bona perspectiva
|
|
L'equip femení
|
|
La inseparable companya de viatge, intrusa a les nostres vides
|