'Hay que veeer', el rincón donde se guardan pequeñas experiencias compartidas para que el tiempo no las borre de la memoria.


Per que cal no oblidar els petits-grans moments en què escapem de la rutina i aquells amb qui els compartim.


dimecres, 20 de juny del 2018

Com els ocells

Data de la sortida, 2 de juny 2018




Aquest cap de setmana escapada d’alts vols per intentar ser com un ocell.  Saber què miren els ocells, respirar l’aire que respiren els ocells, acostar-nos als núvols com els ocells i, com els ocells allunyar-nos mes i mes del terra ferm.


I cap a La Garrotxa  ens encaminem. Buscant els secrets que amaguen les negres pedres i l’imaginari foc que en algun moment de la història feia bullir les entranyes dels innumerables cràters que encara perduren.
El Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa te el seu origen fa uns 17000 anys quan l’erupció del Croscat genera una corrent de lava que es va estenent sobre la zona d’aiguamoixos formant els aiguamolls i es declara zona protegida en 1985.

Dormirem a Can Blanc, una antiga masia de final del segle XIX convertida en petit hotel. I com que arribem amb temps sobrant, sortim a explorar els voltants abans de l’hora de sopar.


La Calma de l'hotel Can Blanc
Decoració integrada amb l'entorn
Ens acostem a Olot i passegem pel parc de les Mores, a la riba del riu Fluvià.


Als vols d'Olot
El Parc de Les Mores
També per les rodalies de Can Blanc, al Parc Natural de la Zona Volcànica, prats d’un intens color verd i cantarella d’aigua que dona vida a tota la vegetació. Els aiguamoixos de la Moixina, amagats entre roures, salzes i pollancres, conserven la humitat i fan del lloc un paradís natural, afavorit per les aigües subterrànies de tot l’any.
Els aiguamolls de La Moixina

I on hi ha aigua no poden faltar les fonts. En aquest cas la Font de la Moixina i la Font de La Deu.
La Font de La Moixina
Al restaurant La Deu
Precisament, al restaurant La Deu gaudirem del sopar i tastarem el plat mes típic i famós, les patates farcides o patates de la Deu. Fins i tot, es poden comprar per emportar. Aquesta especialitat va ser creada el 1943 per un dinar especial, encàrrec de l’alcalde de la època.

A finals del segle XIX, quan els olotins i els forasters feien reunions d’esbarjo entorn a les fonts de la comarca, La Deu els servia menjar i begudes. Així va començar la seva activitat gastronòmica .
Com anècdota, aquest restaurant va participar, no fa gaire, en el programa concurs “Joc de cartes” de TV3, resultant guanyador com el “millor restaurant en terres volcàniques”.
L’endemà, de bon matí, sortim cap les instal·lacions de “Vol de coloms”, al peu del volcà Croscat i voltem pel camp d’enlairament mentre observem com els globus van prenen forma i les cistelles es van aixecant poc a poc.

Els globus preparats
Nosaltres, també
El dia fa bona pinta i la pluja d’ahir queda molt lluny.  Com els coloms, podrem veure l’horitzò.


El nostre globus "Vol de coloms"
Grans flames ajuden a escalfar l’aire que omplirà els globus i, quan tot es a punt, ens instal·lem al petit receptacle per posar-nos a disposició del vent.


Escalfant l'aire
Comencem!!
El terra s'allunya
Suaument veiem com s’allunya el terra.


Missatges que arriben molt lluny
Els altres globus també pugen
La cistella es converteix en un improvisat balcó que va guanyant alçada alhora que el nostra camp de visió es va ampliant. Amb l’ull amagat darrera el visor de la càmera fotogràfica intento captar  imatges parcials d’un immens paisatge en el que el cel es fon amb els cims de les muntanyes  i el blau del mar que es cola entre les serres.


El volcà Santa Margarida
El volcà Croscat
Festival de color des de l’aire. Les primaverals pluges han assortit de tonalitats verdes tota la vegetació de les muntanyes on el Canigó posa el seu punt blanc amb els  cims nevats.  I el mar blau de la badia de Roses que la llunyania ha esblanqueït contrasta amb els marrons d’alguns conreus


La terra dividida
La gama de verds
La neu al Canigó
Fins i tot, veiem el Pedraforca
Un selfie aeri
La badia de Roses
El nostre guia fa un relat dels 360 graus de paisatge que anem observant a mesura que el vent  ens va desplaçant suaument.  Els altres globus que també participen de l’experiència s’integren com un element mes  i provoquen curioses fotografíes.


Per no oblidar on sóm
A tota la zona volcànica de La Garrotxa hi ha 40 cons en diferents estats, inactius, amb contrasts de terra fosca i bosc espès. El Croscat, Santa Margarida, Montsacopa....
Sobrevolant Olot

També comprovem que és el vent qui mana.  El nostre guia pot controlar l’alçada del globus, però la direcció i la velocitat  és el vent qui la marca. I, quan arriba el moment d’aterrar, tot el seu esforç  per aconseguir fer-ho en un lloc que sigui propici.


Sota la cistella ...
Finalment, ens rep un camp de blat de moro a la vora d’un camí, alguns kilòmetres mes enllà del camp d’enlairament.


Guardant el "Vol..."
I, un altre cop, amb els peus a terra

Veure com en pocs minuts globus i cistella desapareixen en el vehicle de transport és el final del viatge. Però com què el matí ha començat molt d’hora, ara toca esmorzar de forquilla amb l’entrega de “diplomes”.
Ens deixen probar la cistella vip

I desprès de veure volcans des de l’aire ens resulta interessant acostar-nos a un d’ells, el Santa Margarida. Anem fins al municipi de  Santa Pau. Aquest és un dels volcans mes emblemàtic, que va entrar en erupció fa 11.000 anys i es troba a 700 metres d’altitud. La seva boca de 2.000 metres de perímetre, actualment, és un prat, al mig del qual es troba l’església de Santa Margarida, d’origen romànic.
Camí del cràter

Després d’una bona pujadeta arribem  al punt més alt del volcà i baixem cap el seu interior.
L'interior del cràter
Sembla que la terra s'obre

Al mig del cràter ens envolten les parets internes del volcà en el que, a poc a poc, el bosc va guanyant terreny.
Les parets del volcà
L'ermita de Santa Margarida
L'interior de Santa Margarida

Tornem al punt de partida i el rellotge ens diu que encara queda dia per aprofitar. La pluja avui ha decidit deixar pas al sol i tenim forces per seguir.
Des d’aquí, un bon objectiu és el Salt de Sallent, a la vall d’en Bas.

Deixem el cotxe a l’àrea de picnic del Pla d’en Xurri i pugem pel camí, seguim les indicacions de la zona anomenada Les Escales.
Des de molt lluny es pot apreciar el gran cabal que omple la cascada del Salt de Sallent, que cau vertiginosament per una cinglera de més de 80 metres d’altura.

La ruta ens porta a través d’una frondosa fageda. A trossos el camí esta fangós. L’aigua s’escapa per qualsevol esquerda que troba.
Aigua per tot arreu
I salts d'aigua

Veiem petits salts d’aigua i travessem el riu de pedra en pedra un parell de vegades.
Algunes dificultats

El so de l’aigua en segueix. I el camí es fa cada cop una mica mes pesat. Les pluges han fet mes difícil la ruta. Rellisca molt, els rierols que trobem per passar són mes fons i les nostres forces estan minvant. Finalment, desistim i tornem a baixar.
Amb la música de l'aigua

Com comiat, a la mateixa Vall d’en Bas, visitem el poble de Sant Privat d’en Bas. Al mig de la natura, entre rius, serres (el pic Puigsacalm) i salts d’aigua, menys d’un miliar d’habitants composen la seva població.
Balcons plens de flors entre la taronja pedra.
Decorar la natura amb natura

Una gran arcada ens dona la benvinguda al poble on el primer que trobem és la plaça Major.
Sant Privat d'en Bas

Una única botiga es manté en aquesta plaça, la xarcuteria de Can Gori. Especialitat en embotits que veiem a través del vidre de la finestra des d’on dos divertits porquets saluden als visitants.
Embotits casolans Can Gori a la Plaça Major
El reclam

A les rodalies del poble, el riu Gurb deixa sentir la seva cantarella i temin vista privilegiada del Salt de Sallent.
El salt de Sallent

I, ara sí, ja ens toca retirada. Després de volar com els ocells, pujar muntanyes com les cabres i ficar-nos dins l’aigua com els peixos ens tornarem a la nostra pell d’humans per tornar a la habitual “humanitat”