Data de la sortida, 2 de juny 2018
Aquest cap de
setmana escapada d’alts vols per intentar ser com un ocell. Saber què miren els ocells, respirar l’aire
que respiren els ocells, acostar-nos als núvols com els ocells i, com els
ocells allunyar-nos mes i mes del terra ferm.
I cap a La
Garrotxa ens encaminem. Buscant els
secrets que amaguen les negres pedres i l’imaginari foc que en algun moment de
la història feia bullir les entranyes dels innumerables cràters que encara
perduren.
El Parc Natural de
la Zona Volcànica de la Garrotxa te el seu origen fa uns 17000 anys quan l’erupció
del Croscat genera una corrent de lava que es va estenent sobre la zona d’aiguamoixos
formant els aiguamolls i es declara zona protegida en 1985.
Dormirem a Can
Blanc, una antiga masia de final del segle XIX convertida en petit hotel. I com
que arribem amb temps sobrant, sortim a explorar els voltants abans de l’hora
de sopar.
 |
| La Calma de l'hotel Can Blanc |
 |
| Decoració integrada amb l'entorn |
Ens acostem a Olot i passegem pel parc de les Mores, a la riba del riu Fluvià.
 |
| Als vols d'Olot |
 |
| El Parc de Les Mores |
També per les
rodalies de Can Blanc, al Parc Natural de la Zona Volcànica, prats d’un intens
color verd i cantarella d’aigua que dona vida a tota la vegetació. Els
aiguamoixos de la Moixina, amagats entre roures, salzes i pollancres, conserven
la humitat i fan del lloc un paradís natural, afavorit per les aigües
subterrànies de tot l’any.
 |
| Els aiguamolls de La Moixina |
I on hi ha aigua no poden faltar les fonts. En
aquest cas la Font de la Moixina i la Font de La Deu.
 |
| La Font de La Moixina |
 |
| Al restaurant La Deu |
Precisament, al
restaurant La Deu gaudirem del sopar i tastarem el plat mes típic i famós, les
patates farcides o patates de la Deu. Fins i tot, es poden comprar per
emportar. Aquesta especialitat va ser creada el 1943 per un dinar especial, encàrrec
de l’alcalde de la època.
A finals del segle
XIX, quan els olotins i els forasters feien reunions d’esbarjo entorn a les
fonts de la comarca, La Deu els servia menjar i begudes. Així va començar la
seva activitat gastronòmica .
Com anècdota,
aquest restaurant va participar, no fa gaire, en el programa concurs “Joc de
cartes” de TV3, resultant guanyador com el “millor restaurant en terres
volcàniques”.
L’endemà, de bon
matí, sortim cap les instal·lacions de “Vol de coloms”, al peu del volcà
Croscat i voltem pel camp d’enlairament mentre observem com els globus van
prenen forma i les cistelles es van aixecant poc a poc.
 |
| Els globus preparats |
 |
| Nosaltres, també |
El dia fa bona
pinta i la pluja d’ahir queda molt lluny.
Com els coloms, podrem veure l’horitzò.
 |
| El nostre globus "Vol de coloms" |
Grans flames ajuden
a escalfar l’aire que omplirà els globus i, quan tot es a punt, ens instal·lem
al petit receptacle per posar-nos a disposició del vent.
 |
| Escalfant l'aire |
 |
| Comencem!! |
 |
| El terra s'allunya |
Suaument veiem com
s’allunya el terra.
 |
| Missatges que arriben molt lluny |
 |
| Els altres globus també pugen |
La cistella es converteix en un improvisat
balcó que va guanyant alçada alhora que el nostra camp de visió es va ampliant.
Amb l’ull amagat darrera el visor de la càmera fotogràfica intento captar imatges parcials d’un immens paisatge en el
que el cel es fon amb els cims de les muntanyes i el blau del mar que es cola
entre les serres.
 |
| El volcà Santa Margarida |
 |
| El volcà Croscat |
Festival de color
des de l’aire. Les primaverals pluges han assortit de tonalitats verdes tota la
vegetació de les muntanyes on el Canigó posa el seu punt blanc amb els cims nevats. I el mar blau de la badia de Roses que la
llunyania ha esblanqueït contrasta amb els marrons d’alguns conreus
 |
| La terra dividida |
 |
| La gama de verds |
 |
| La neu al Canigó |
 |
| Fins i tot, veiem el Pedraforca |
 |
| Un selfie aeri |
 |
| La badia de Roses |
El nostre guia fa
un relat dels 360 graus de paisatge que anem observant a mesura que el vent ens va desplaçant suaument. Els altres globus que també participen de l’experiència
s’integren com un element mes i provoquen
curioses fotografíes.
 |
| Per no oblidar on sóm |
A tota la zona
volcànica de La Garrotxa hi ha 40 cons en diferents estats, inactius, amb
contrasts de terra fosca i bosc espès. El Croscat, Santa Margarida,
Montsacopa....
 |
| Sobrevolant Olot |
També comprovem que
és el vent qui mana. El nostre guia pot
controlar l’alçada del globus, però la direcció i la velocitat és el vent qui la marca. I, quan arriba el
moment d’aterrar, tot el seu esforç per aconseguir fer-ho en un lloc que sigui
propici.
 |
| Sota la cistella ... |
Finalment, ens rep
un camp de blat de moro a la vora d’un camí, alguns kilòmetres mes enllà del
camp d’enlairament.
 |
| Guardant el "Vol..." |
 |
| I, un altre cop, amb els peus a terra |
Veure com en pocs
minuts globus i cistella desapareixen en el vehicle de transport és el final del
viatge. Però com què el matí ha començat
molt d’hora, ara toca esmorzar de forquilla amb l’entrega de “diplomes”.
 |
| Ens deixen probar la cistella vip |
I desprès de veure
volcans des de l’aire ens resulta interessant acostar-nos a un d’ells, el Santa
Margarida. Anem fins al municipi de
Santa Pau. Aquest és un dels volcans mes emblemàtic, que va entrar en
erupció fa 11.000 anys i es troba a 700 metres d’altitud. La seva boca de 2.000
metres de perímetre, actualment, és un prat, al mig del qual es troba l’església
de Santa Margarida, d’origen romànic.
 |
| Camí del cràter |
Després d’una bona
pujadeta arribem al punt més alt del
volcà i baixem cap el seu interior.
 |
| L'interior del cràter |
 |
| Sembla que la terra s'obre |
Al mig del cràter
ens envolten les parets internes del volcà en el que, a poc a poc, el bosc va
guanyant terreny.
 |
| Les parets del volcà |
 |
| L'ermita de Santa Margarida |
 |
| L'interior de Santa Margarida |
Tornem al punt de
partida i el rellotge ens diu que encara queda dia per aprofitar. La pluja avui
ha decidit deixar pas al sol i tenim forces per seguir.
Des d’aquí, un bon
objectiu és el Salt de Sallent, a la vall d’en Bas.
Deixem el cotxe a l’àrea
de picnic del Pla d’en Xurri i pugem pel camí, seguim les indicacions de la
zona anomenada Les Escales.
Des de molt lluny
es pot apreciar el gran cabal que omple la cascada del Salt de Sallent, que cau
vertiginosament per una cinglera de més de 80 metres d’altura.
La ruta ens porta a
través d’una frondosa fageda. A trossos el camí esta fangós. L’aigua s’escapa
per qualsevol esquerda que troba.
 |
| Aigua per tot arreu |
 |
| I salts d'aigua |
Veiem petits salts
d’aigua i travessem el riu de pedra en pedra un parell de vegades.
 |
| Algunes dificultats |
El so de l’aigua en
segueix. I el camí es fa cada cop una mica mes pesat. Les pluges han fet mes
difícil la ruta. Rellisca molt, els rierols que trobem per passar són mes fons
i les nostres forces estan minvant. Finalment, desistim i tornem a baixar.
 |
| Amb la música de l'aigua |
Com comiat, a la
mateixa Vall d’en Bas, visitem el poble de Sant Privat d’en Bas. Al mig de la
natura, entre rius, serres (el pic Puigsacalm) i salts d’aigua, menys d’un
miliar d’habitants composen la seva població.
Balcons plens de
flors entre la taronja pedra.
 |
| Decorar la natura amb natura |
Una gran arcada ens
dona la benvinguda al poble on el primer que trobem és la plaça Major.
 |
| Sant Privat d'en Bas |
Una única botiga es
manté en aquesta plaça, la xarcuteria de Can Gori. Especialitat en embotits que
veiem a través del vidre de la finestra des d’on dos divertits porquets saluden
als visitants.
 |
| Embotits casolans Can Gori a la Plaça Major |
 |
| El reclam |
A les rodalies del
poble, el riu Gurb deixa sentir la seva cantarella i temin vista privilegiada
del Salt de Sallent.
 |
| El salt de Sallent |
I, ara sí, ja ens
toca retirada. Després de volar com els ocells, pujar muntanyes com les cabres
i ficar-nos dins l’aigua com els peixos ens tornarem a la nostra pell d’humans
per tornar a la habitual “humanitat”
