'Hay que veeer', el rincón donde se guardan pequeñas experiencias compartidas para que el tiempo no las borre de la memoria.


Per que cal no oblidar els petits-grans moments en què escapem de la rutina i aquells amb qui els compartim.


dilluns, 18 de març del 2013

Santuari de Bellmunt i El Torrent de la Cabana

Data de la sortida 17 de març de 2013


El dia es desperta humit i trist, després  d’una nit de pluja. Potser és una mica arriscat sortir d’excursió tot i les previsions meteorològiques. Però si la cosa empitjora sempre ens queda fer un esmorzar de forquilla i tornar-nos cap a casa.

Som valents, ens agrada el risc... tirem cap a la muntanya!! Farem via fins a Torelló i d’allà en direcció a Vidrà, amb la intenció de fer una ruta de uns 10 km. per arribar al santuari de Bellmunt. Però la intensa boira i el dia poc amigable ens fa apurar la pujada amb el cotxe i deixar només un petit tram per fer a peu.
La boira difumina les imatges
 

La carretera es estreta, plena de corbes, sembla un circuit retallant la muntanya.
La pujada
 
Trobem algun ciclista animós pedalant amb esforç i cavalls pasturant lliurement.

Ens ignoren
 
El santuari de Bellmunt


A mes de 1200 metres d’altura i en un dia clar, el paisatge ha de ser fantàstic. Es podria veure fins i tot Montserrat, però la boira fa difícil perfilar les muntanyes.

Les muntanyes s'amaguen
 

Sembla fum escampat per la vall i els cim de les muntanyes es veuen retallats pels núvols.
Només es veu el cim
 




Fa fred. Visitem la capella de la Mare de Déu i entrem en el refugi que també és bar-restaurant.
 
A la porta del santuari
 
 
 No gaire gran, taules amb estovalles de quadres i ens cruspim unes torrades amb botifarres, truita de seva i pèsols amb mandonguilles. El fred desperta la gana.
Una part de l'antiga capella
 


Quan acabem i tornem a sortir la boira ha pujat mes amunt i ens deixa veure una part del paisatge, però els cims encara s’amaguen i el fred es deixa sentir.

Podem veure la vall
 
I les muntanyes
 
Però tenim molt fred
 
Tornem cap el cotxe, però encara ens queda dia per aprofitar i el temps, sembla que no empitjora.


Camí de baixada

Per la carretera que va a Gombren ens arribem al terme municipal de Capdevànol per veure els gorgs del Torrent de la Cabana.


Muntanya blanca, muntanya verda
 

Per un camí estret arribarem al senyal del Torrent de la Cabana, aquí trobem una tanca que ens impedeix el pas i mentre intentem esbrinar per on anar fins els gorgs, en Quim de Cal Paraire ens explica que es obligatori deixar el cotxe al pàrquing municipal o be en la zona habilitada pels clients de la formatgeria.
Simpàtic indicador

Aparquem com a clients (la nostra intenció és visitar la formatgeria i degustar els productes) i superem la barrera en direcció als gorgs.
Camí dels gorgs
 

A poca distància ens trobem amb el gorg de la Cabana i una mica mes enllà, després de travessar el torrent de la Cabana i passar per un prat que l’hivern ha deixat pàlid i amb poca  vida trobem el gorg de la Tosca.
El gorg de la Cabana
 
El Torrent de la Cabana
 
El gorg de la Tosca
 
La Tosca
 

L’aigua va caient tranqui-la i  solitària, esperant la primavera que farà créixer el seu cabal quan desfaci la neu de les muntanyes.
La Tosca
 

Ja de baixada  visitem la formatgeria Bac d’Estiula, tastem i comprem el formatge de cabra, que ens sembla magnífic, i comprem iogurt i brossat.
Els petits xais ens donen la benvinguda a Cal Paraire
 

La tarda va caient, comença a plovisquejar i comencem a fer camí cap a casa.

Fem una parada a Vic i ens prenem una xocolata calenta  amb coca, croissants i bunyols a la pastisseria Masramón. Deliciós!!

Ara sí que podem donar per acabat el diumenge. El temps ha passat volant. Començarem la setmana amb ganes!!
Cóm et puc retenir per què no caiguis?

dimecres, 13 de març del 2013

Santa Eulàlia de Ronçana (sender ronçanenc)

Data de la sortida 10 de març 2013


Avui ens encaminem cap a Sta. Eulalia de Ronçana  i farem una passejada pel sender ronçanenc que segueix arran del riu Tenes.




Deixem el cotxe i seguim la ribera esquerra del riu. El camí és fácil però el que veiem no es gaire atractiu.
Riu Tenes
 

L’hivern  ha apagat la brillantor dels colors i ens ha deixats arbres despullats de fulles i camps grisos i tristos.
Camí planer
 
Les canyes seques
 
Només allò que s’atreveix a tocar l’aigua del riu manté viu el seu color verd.


 

La escala ens acosta a l'aigua
 

L'art mes enllà de la ciutat
 
Els grafitti animen paisatge


Quan ja portem una bona estona tornem al punt de partida i agafem la direcció contrària a l’inici.
 
 


Ara sí que canvia el paisatge.  El verd s’imposa. La vegetació és mes frondosa.
 


Alguns rètols ens indiquen que s’està seguin un pla de millora de l’espai fluvial del riu Tenes.
 



Trobem petits ponts de fusta per on creuem el riu.
 


Passem per un petit bosc.
 



Seguim un camí planer i força concorregut.

Trobem a faltar bancs que permetin seure a gaudir d’estones tranqui-les entre els arbres i la cantarella de l’aigua.

Sense adonar-nos arribem fins a la zona residencial i girem cua  tornant a  creuar el riu.


En acabar la caminada, com sempre,  fem la cervesa, aquesta vegada  al càmping l’Esplanada, barrejant-nos amb els campistes.
 
El sol dibuxa la nostra imatge

I, abans de tornar cap a casa, ens acostem a la masia Can Gafa, on comprem mató, iogurts i flams casolans, elaborats per la granja El Prat.
Can Gafa
Eines endreçades
L'estruç descansa
 
Menjar solitari
La primavera cada cop mes a prop

dijous, 7 de març del 2013

Tornem a Collsuspina

Data de la sortida 3 de març de 2013


Tornem a Collsuspina i ens arribem a les coves del Toll
 
 
 
El dia es desperta fred, desprès d’una setmana freda, però es preveu  que millori.

Comencem a veure els senyals d’una nit excessivament freda.  L’aigua que trobem s’ha fet gel. Semblen petites pistes de patinatge.
L'aigua cristal·lina, mai millor dit


La ruta és com una passejada, el camí es fàcil, amb pocs desnivells i el podem estirar en el temps a la nostra conveniència.


Surt el sol i el dia es va escalfant.
 


Esperàvem trobar molta mes aigua després de les pluges i nevades però només el rierol i petites llacunes. La humitat de la nit deixa senyals en els camins i ens empastifa les botes.



Fem un descans per esmorzar i reprenem el camí.



Els jerseis comencen a fer nosa.
 


Comparem l’entorn amb l’altre vegada que vam venir, a finals del 2011. Hi ha molt poques bales de palla i tenen un color fosc, ben diferent del groguenc  que havíem vist.
Decidim girar cua i fer el camí de tornada, per arribar al migdia.

Ens resulta curiós que, per primera vegada, en tot el recorregut no ens hem trobat cap altre caminant. Potser les previsions meteorològiques han tret els ànims.


El bosc despullat


Curiós arbust
 

Per acabar, petit refrigeri al bar del poble mentre sentim els trabucaires i el ball de la sardana (estan de festa a Collsuspina).