'Hay que veeer', el rincón donde se guardan pequeñas experiencias compartidas para que el tiempo no las borre de la memoria.


Per que cal no oblidar els petits-grans moments en què escapem de la rutina i aquells amb qui els compartim.


dimecres, 14 de novembre del 2012

El Turó de l'Home

Data de la sortida 11 de novembre de 2012


Tornem als nostres hàbits de matiners i quedem a 2/4 de 9 per sortir cap el Montseny. La idea és acostar-nos al Turó de l’Home, però com que no estem gaire entrenats farem la major part del trajecte en cotxe.
El Montseny



Avui farem un esmorzar de forquilla en Can Nena (la seva truita de patata ens te encantats). Esmorzar en aquest entorn es gaudir del menjar amb els cinc sentits:  es recrea la vista, sentim el silenci de la natura, olorem la frescor de la muntanya, degustem el bon menjar i toquem les gotes de rosada sobre les fulles verdes.
 
Can Nena
 

Ara sí que podem començar a caminar i a buscar bolets perduts. Entre el bosc ens adonem de què poc que coneixem de les varietats de bolets que existeixen. I també, com la darrera sortida, la troballa no es massa gran, però obrim els ulls com plats quan descobrim dos petits boscos de rovellons.


 
La cistella es la mateixa, els bolets no


Passa el temps sense adonar-nos i ens decidim a pujar cap al Turó de l’Home, però tot i que el dia esta assolellat a mesura que anem pujant la boira ens va envoltant fins que no es veu res.
 

El fred es deixa sentir i hem de desistir d’arribar fins el cim. Queda el compromís de tornar en una altra ocasió.
La rosa que es resisteix a morir després de l'estiu
 

Es nota que el dia ja va escurçant i abans que comenci a fer-se fosc decidim tornar cap a casa.



 
Els colors de la tardor


 

Gombren i el seus voltants

Data de la sortida 2 de novembre 2012


Ja tocava començar  un altre cop les nostres petites rutes. Sense intenció de caminar massa, ens hem allunyat una mica massa.

Ens arribem fins a Gombren i  mes enllà.
Com s'enyora gaudir de la natura!!

 
Com que fa dies que no exercitem les cames, quasi anem de passeig i mentres tant anem buscant algun rovelló perdut que no hagin vist els boletaires professionals.

La troballa no es gaire cosa però ens resulta divertida.
 
 
 


On arribem tenim una nova perspectiva del Pedraforca. Resulta fotogènica aquesta muntanya, la miris com la miris.


El Pedraforca
 
 

Ja de tornada ens aturem al poble i comprem embotits i pa que aquestes coses mes casolanes són d’agrair.
 
 Gombren

 



dijous, 13 de setembre del 2012

L'Ametlla de Mar (s'acaba l'estiu)

Data de la sortida 8 de setembre de 2012

Com be diu el títol, s’acaba l’estiu, s’han acabat les vacances i decidim acomiadar-nos amb una diada de platja.
Per variar posem camí cap el sud. Algú ens ha comentat que a l’Ametlla de Mar i ha una urbanització plegada de  caletes gens massificades.
La urbanització es diu “Les tres cales”, tot i que hi ha mes de tres.
El paisatge ens recorda un altre escenari (potser Menorca..),  terrenys planers, cases blanques i aïllades, camins sense asfaltar, no hi ha hotels ni grans edificacions, en conjunt conserva un cert aire natural.
Cala L'Estany



Arribem a la cala l’Estany, acollidora, no gaire gran, alguna parella i dos o tres famílies prenent el sol. L’aigua està tranqui-la, amb una temperatura ideal. Ens banyem i gaudim del sol, relaxats, fins els migdia.
També, per dinar, seguim els consells de qui coneix la zona i anem a l’hotel l’Alguer de l’Ametlla. Menú acceptable, mirant al mar i prenem forces.
L'Ametlla de Mar


Després del dinar fem una passejada pel poble, tot i que no ens sembla massa atractiu, el mar sempre sedueix.
L'Ametlla de Mar


Volem aprofitar la tarda per recorre les cales que ens queden. Reprenem el camí, poc transitat, que recorre la urbanització i comencem per la cala Xelín. Petita, sense onades i de poca fondària.
Cala Xelín
Seguim cap a la Cala de Sant Jordi, la mes gran de totes, encara que no ens sembla la mes bonica. Al seu costat trobem una petita fortalesa. Aquí cal tornar a refrescar-se.
Cala Sant Jordi
La tarda va caient i no ens queda temps per massa així que enfilem cap a Cala Mosques, la última que veurem perquè el dia es va apagant.
Cala Mosques
Hem trencat amb la idea de que a la Costa Daurada només hi havia grans platges de sorra fina i hem descobert  petits racons on es fàcil trobar la calma que sempre busquem.

 

dimarts, 14 d’agost del 2012

Caves en Sant Sadurni d'Anoia

Data de la sortida, 12 d'agost de 2012

Aquesta sortida és un “plan B” d’una altra que s’ha complicat  una mica i no ha pogut ser.

Saltamartí sobre la pantalla TV a Setcases

Havíem quedat a l’hora, havíem quedat en el lloc, però no havíem quedat en la activitat.
Així que a les 9 del matí i fent un petit esmorzar posem sobre la taula les opcions: platja (millor no), muntanya (no), ciutat (molta calor), futbol-golf (massa lluny), visitar unes caves... Ara sí, sembla que hi ha acceptació general.
Truquem i, per sort, podem concertar una visita a les caves Freixenet a una hora que ens va be.
Al cotxe i, en poc més de mitja hora, som a Sant Sadurní d’Anoia.
Peculiaritat del poble, tots els camins condueixen a una cava... Els rètols indiquen algunes de les més de 80 caves que hi ha i fins i tot les pilones dels carrers tenen forma de tap d’ampolla de cava.
Al carrer de S. Sadurní d'Anoia
No és difícil de trobar la finca Freixenet per les seves dimensions. Situada molt a prop de la estació de Renfe, amb uns exteriors cuidats i nets.
A l’entrada cotxes i motos amb forma d’ampolla de cava.


La visita resulta curiosa i amena. Ens sobte que es puguin emmagatzemar milions d’ampolles de cava.

Contrasta el modernisme de les plantes superiors de les instal·lacions i el rústic  interior de la cava.
Al fons de la cava
Tot esta netíssim i ordenat i la visita acaba amb un tast de cava o most (pels nens... i algun adult).

També resulta xocant  que es mantingui  com icona de la casa Freixenet la imatge del nen amb el barret vermell i l’ampolla de cava sota el braç. Actualment no crec que es permetés popularitzar una beguda alcohòlica amb un anunci protagonitzat per un nen.

Acabada la visita ens dirigim al restaurant de les caves Canals & Munne  per dinar. Alguns demanen el menú programat i altres a la carta. Però tant en un cas com a l’altre no ens agrada gaire i resulta car pel tipus de dinar que ens presenten. No repetirem!!

Però brindarem per la propera sortida...


dimecres, 8 d’agost del 2012

Parc natural Cadi i Moixeró

Data excursió 6 d'agost de 2012

Pedraforca
Aquesta nit i matinada ha plogut i això ens ha fet dubtar molt abans de decidir-nos a tirar cap a la muntanya, però, finalment, l’aventura és l’aventura i les pluges d’estiu duren poc.
La ruta va cap al Parc Natural de Cadí-Moixeró. Volem veure el Pedraforca i tota la serralada.
Ens dirigim cap a Gósol i ens aturem al mirador de Gresolet. En el cel hi ha molts núvols, però fa airet i van deixant veure el sol. La curiosa forma de la muntanya es mostra amb tota claredat.

Des de la carretera

Molt a prop hi ha el refugi Lluis Estasen, però ja l’haviem visitat en una altra ocasió i no repetirem.

Balcó a l'infinit

 
Després de les típiques fotos ens dirigim cap a les Fonts de l’Adou, en el naixement del riu Bastareny. Situades al municipi de Gisclareny, a pocs kilòmetres de Bagà, es un magnífic paratge ple de vegetació i aigua.
Les fonts d'Adou

La excursió es senzilla acompanyada del soroll de l’aigua i plena de pedres en el seu tram final.
Al final de la mateixa ens trobem un solitari fotògraf.
Caminet....


En el camí de tornada pasem pel pont de Sant Joan de l’avellanet i ens trobem amb una zona de picnic, ideal per menjar el  que portem preparat des de casa.
Taules, bancs i el riu al costat, ningú per la zona, només de tant en tant el so d’algun cotxe.
Zona de picnic en el pont de Sant Joan

Es tard, el menjà ens sap a glòria, només hem oblidat el cafè (a la propera no passarà) i de postres una remullada de peus en el riu.

Riu Bastareny

Quan aixequem la paradeta pensem que encara tenim temps de fer alguna visita més. El dia dóna per  molt.
Ens dirigim a Gisclareny. Curiós poble del que diuen que és “un poble sense poble” ja que en la seva millor època estava constituït per unes 300 masies repartides pel seu territori.
Gisclareny
Gisclareny
En el seu casc urbà poques cases molt ben conservades, l’ajuntament, el cementiri i un mirador des d’on es pot veure el Pedraforca i una immensa, verd i majestuosa serra.



El Pedraforca


La serralada


Una senyera oneja al cim del mirador, i la tarda ens convida a marxar...

El Pedraforca des de Gisclareny




Valle del Roncal

Data excursió 31 de juliol de 2012


Paisatge des de Isaba

Aprofitant que estem de vacances programem una ruta una mica mes allunyada i dedicarem  un parell de dies per conèixer  la Vall del Roncal.
Sortim de bon matí de Mollet i esmorzem a Sarineña. Esmorzar típic de poble: ous ferrats amb xoriço. S’han d’agafar forces!!
Cap a les 12 passem per los Mallos de Riglos. Això ens  porta a la memòria que fa uns anys ja vam conèixer aquesta zona  venint de la Vall d’Ordesa. Són les mateixes impressionants muntanyes i el riu Gallego.

Los Mallos de Riglos
Seguim ruta. A la dreta deixem San Juan de la Peña, mes endavant Berdun, Sos de los Reyes Católicos i trobem el primer rètol del Valle del Roncal. Ara ens endinsem entre muntanyes, corbes, corbes i mes corbes.
Salvatierra de Esca, el riu Esca i a les 13:13 toquem Navarra. Es comença a sentir olor de formatge.
Passem per Roncal (Erronkari) i arribem a Isaba. Final del trajecte.

Isaba

Hostal Lola




L’hostal Lola ens sorprèn. Situat en un carreró estret i sense sortida al bell mig del poble, amb un cuidat aire rústic  resulta d’allò mes acollidor.



Ahir i avui a Isaba

Dinem i dediquem la tarda a conèixer  Isaba, Roncal i Burgui. A aquest darrer poble  encara existeix un pont romà per sobre del  riu Ezka i una mica abans del mateix hi ha una petita presa per on baixaven les almadias (mitjans de transport).




Almadia (Burgui)


Riu Ezka (Burgui)

En fa gràcia veure una gran quantitat de banyistes apinyats en una petita zona de pedres en mig del riu.
Cansats i afamats tornem a Isaba i sopem en una sidreria on tasten el “cardo a la navarra” i ens servim la sidra des de una barrica.
Burgui
A l’endemà ens llevem disposats a fer camí.
Ena arribem fins a la Venta de Juan Pinto des d’on es pot veure la grandària de la vall i al fons cases perdudes i petits pobles. Continuem per la muntanya i veiem com els núvols li tallen el cim, continuem cap a França i sense adonar-nos  ens trobem en mig del núvol. El sol ens abandona i notem mes fresqueta.
Paisatge des de la Venta de Juan Pinto
A la Venta de Juan Pinto
Les vaques en el seu hàbitat
Aquí ens sentim molt petits
Els núvols tallen les muntanyes
La boira  comença a envoltar-nos
Avancem a poc a poc en una carretera envoltada per la boira i amb moltes corbes fins arribar a l’entrada de les Gorges de Kakoetta. Aquí comencem la ruta caminant i ens endinsem en una “garganta” entre les muntanyes seguint el curs d’un rierol.
Entrada a les Gorges de Kakauetta
El caminet segueix el curs del riu a través d’un interminable balcó penjat en les roques i acaba en una petita gruta. La tornada es fa per la mateixa ruta.



Aigua...




La cascada
En resulta anecdòtic i curiós veure com va equipada la gent que fa la mateixa ruta. Alguns preparats de botes o bambes, però molts amb xancletes o sandàlies. Imaginem el patiment dels seus peus a cada pas.
A la tarda intentem trobar un pont d’especial interès situat en el terme de Larrau, però se’ns complica una mica el tema per què ens perdem entre els núvols que  envolten la muntanya francesa i es fa una mica tard per iniciar la pujada. Fem un descans i tornem cap a Isaba.
De camí ens aturem a Ochagavia. Bonic poble que manté la estètica  de tots els de la comarca. Cases de pedra i balcons plens de flors que alegren la vista.

Ochagavia

Tornem a sopar a la sidreria, però aquesta vegada tastem el “chuletón navarro”.
I el darrer dia decidim fer ruta a la selva d’Irati. Es un extens bosc situat a la capçalera del riu Irati.

Selva d'Irati
Embassament d'Irabia

Deixem els cotxes i seguim una de les rutes senyalitzades que s’inicia a l’embassament d’Irabia i travessa un bosc de faig que ens va recordar a tots la fageda d’en Jordà. Al mig de la fageda, amb una tranquil·litat infinita van decidir recuperar forces i menjar el típic formatge de El Roncal.

Bosc de faig

Mes bosc
Es veu l'embassament

I després  d’aquets dies desestressants toca iniciar la tornada que la farem via Pamplona però abans veurem Roncenvalles (Orreaga), lloc curiós per ser pas de peregrinacions.
Un gran rètol ens indica que falten 790 km per arribar a Santiago de Compostela i que hauran de recórrer la majoria de joves que, carregats amb les seves motxilles, omplen el carrer i s’instal·len a l’alberg (antic hospital de peregrins).
Capilla de Santiago
Colegiata

Intentem endur-nos la calma d’aquest dies, la pau dels paisatges i el so dels rius....

Podem volar baix...

Podem volar mes alt....
Però, sempre volar ...