'Hay que veeer', el rincón donde se guardan pequeñas experiencias compartidas para que el tiempo no las borre de la memoria.


Per que cal no oblidar els petits-grans moments en què escapem de la rutina i aquells amb qui els compartim.


dissabte, 23 de novembre del 2019

Dones roses

17 novembre 2019


Els carrers de Barcelona
Un altre diumenge que pinta de rosa els carrers de Barcelona. Avui, amb noves incorporacions i, entre totes , donant calor a un matí que es desperta amb el  termòmetre mandrós. 

Les que s'estrenen
Trens plens de xivarri rosa, amb destinació comú. I, al arribar, les mes marxoses, les mes professionals corren desprès del tret de sortida.

La sortida
El seu recorregut serà ràpid i renyit. Però el nostre, com el de la gran majoria,  resultarà mes relaxant, distret i compartit.


Una bona perspectiva
Un peculiar observador
El sol juga a “l’amagatall” amb els núvols i  ens saluda pels racons, escalfant cos i ànima, mentre recorrem els quasi 9 kilòmetres de ruta barcelonina.

L'arribada
Alegria per aquelles que han superat els durs reptes, molta força per les que estan lluitant de valent i  els nostres mes tendres records per les que han defallit pel camí. 

L'aigua s'apunta a la festa
Ens acomiadem fins la propera

Dones ...







dilluns, 4 de novembre del 2019

Castanyada vora el mar

Data de la sortida 1 novembre 2019


El termòmetre i el calendari  fa temps que han trencat la seva cordial relació. Un divorci que deixa perduts el sol, el vent, la pluja i la neu.

Enfadats, despleguen els seus  poders mentre observen com els insignificants humans fem equilibris en aquesta natura incontrolada.

La tardor
Però en aquest inici de novembre, quan la llum  fa mes curtes les tardes, el sol encara ens regala matins calorosos i aprofitem els dies d’esbarjo canviat una castanyada vora el foc per una castanyada vora el mar.

Escapada per la costa catalana, camins de ronda que voregen un mar en calma que es fon amb el blau del cel. No bufa el vent, no ploren els núvols.


Busquem cims, miradors i balcons des d’on contemplar un mon sota els nostres peus. Un infinit Mediterrani que no es veu acabar. Un mar que és el mateix de cada dia, però diferent cada dia. O potser són els ulls amb què es mira. O l’emoció que hi ha darrera de cada mirada.


Ens apropem al camí de Ronda de Sant Feliu de Guíxols a la platja de Sant Pol. En una de les seves cales, Cala Molí, abans d’incorporar-nos al camí de ronda, podem veure el recorregut de la via ferrata que envolta els penya-segats de la cala.

La via ferrata
La roca, esquitxada de valents que han triat la forma mes difícil de fer camí, és l’objectiu de les nostres mirades. I també la meva secreta enveja (Uff! Aquesta por que ho immobilitza tot!!).


El mirador de Les Triadores
El mirador de les Triadores és un dels primer punts des d’on observar i fotografiar el nostre blau entorn.

El camí de ronda
Després escales amunt i avall, pinedes i penya segats envoltats de gavines i altres aus que la ignorància m’impedeix identificar. Recorrem el paratge de la cala de l’Ametller.

La fauna
Una gran família de gavines  omple de puntets blanc les roques mes properes a l’aigua i arribem a un racó on la quietud anima a dos atrevits turistes a llençar-se a l’aigua.

Descansant després del vol




Seguim fins  els mirador des d’on podem veure s’Agarò, la platja de Sant Pol i a la seva esquerra la Casa Estrada, coneguda com el “xalet de les puntes”, una construcció de finals del segle XIX.

A l'esquerre el xalet de les puntes
Gaudint de les vistes
La tarda va caient, el cel es torna vermellós i fins i tot, ens saluda un arc de Sant Martí que, de sobte, dona color al cel. 

L'arc de Sant Martí
El capvespre
I, de mica en mica, la reina de la nit, s’obre pas entre els núvols.

El dia s'acaba
Sense allunyar-nos gaire, l’endemà el dediquem al parc natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. Entre l’Estartit i Pals, espai protegit a la platja de la Fonollera (o platja de la Gola de Ter) i Mas Pinell per evitar la destrucció del seu sistema dunar. 

Les dunes i al fons el castell de Torroella de Montgrí
Accés a la platja de La Gola
El riu Ter
De gran interès ecològic, aquesta llarga platja, lluny de construccions compta amb una primeríssima vista de les Illes Medes

Tocant la sorra
Davant les dunes, les onades acaricien suaument la sorra de la platja, mentre  pescadors esperen atents el premi a la seva paciència, els nens corren descalços i altres, com nosaltres, ens relaxem  buscant amb la vista l’estètica imatge de les Illes Medes mentre ens apropem al punt on les salades aigües del mar es mengen la dolçor del riu Ter.

Platja de la Fonollera o la Gola de Ter
Entre el riu i el mar
Jugant amb el paisatge
Encara queden forces i sempre hi ha camins, que no volem fer sols.


Entre l’Escala i Torroella de Montgrí trobem la Cala Montgó. Petita, de sorra fina, protegida de la tramuntana i que en aquests dies de tardor no es veu envaïda pels turistes estivals. Arribem caminant i aprofitem per fer un tranquil dinar a Can Miquel on, com no, caiem a la temptació de l’arròs i la fideuà.

Calal Montgó
Des d’aquí la nostra vista topa amb una torre al cim de la muntanya Montgó i, és clar, que ens volem apropar. 

La torre Montgó
La torre de vigilància, Montgó, de forma circular , va ser construïda al 1598, per ordre de Felip I, per protegir als pescadors de l’Escala i Estartit dels atacs pirates.  Ha estat declarada d’interés cultural.

La muntanya també amaga un búnquer
La mirada es perd
Des d’aquest punt hi ha increïbles vistes de l’Escala i el seu port, Sant Martí d’Empúries, Empuriabrava, Roses i el Cap Norfeu.

L'Escala i el seu port
Aprofitant la proximitat recorrem la llargada el passeig marítim de l’Escala i ens acomiadem saludant un “petit princep” que mira al mar.

A L'Escala
I de tornada a la quotidianitat també ha tornat la tardor. El vent despulla lentament els arbres i les fulles pinten de groc els carrers.










dimarts, 15 d’octubre del 2019

Al cor del Pallars

Data de la sortida 4 octubre 2019


Amb aquesta tardor enganyosa que trenca l’equilibri entre la temperatura i el calendari es difícil preparar una maleta de cap de setmana. I si, a més el propòsit es anar a tocar del Pirineu, encara haurem de preveure més imprevistos climàtics.
Farem estada a un petit poble del Pallars Sobirà, però abans una parada a Sort, la capital de la comarca, amb dinar inclòs a El Pas de Telmo.

Església de Sant Feliu
 El Noguera Pallaresa dona vida a aquesta població pirenaica que el passat juliol va acollir el campionat del mon de Kayak en aigües braves.

Els esports d'aventura formen part de la vida de Sort
L'escenari principal del campionat del mon

Els obstacles que s'han de superar

Però el nostre refugi temporal s’amaga a pocs kilòmetres d’aquí. Roní, en el terme municipal de Rialp, al final d’una carena, el cim de la qual és Santa Fé. Domina la riba esquerra de la Noguera Pallaresa i, des d’aquí, la vista es perd entre muntanyes.



Les cases de Roní s’organitzen pràcticament sobre un sol carrer, el carrer Major, amb una plaça al centre. L’esglèsia de Sant Cristòfol i el cementiri parroquial conformen el patrimoni municipal.


A la plaça Major de Roní

Unpasseig o una escalada?


L'església de S. Cristòfol
 
La seva proximitat amb Port Ainé  ha mantingut la vida d’aquest petit poble que ha anat rehabilitant algunes de les seves cases.

El carrer que ens porta a Casa Macià
 
Ens instal·lem a Casa Macià. Acollidora, àmplia i còmoda casa rural, custodiada per Beethoven, un tranquil i gegantí gos de pel blanc que no s’allunya gaire de la masia alhora que comparteix espais amb alguns cavalls, cabres, ovelles i vaques.

Vuit ulls ens miren fixament
 
Des del mirador del poble, al costat de l’església, ens esforcen por distingir la silueta dels murs que encara queden en peu a Sant Romà de Tavérnoles. Sis habitatges van arribar a formar part d’aquest petit nucli que mai no va conèixer camí rodat que facilités l’accessibilitat. El mosen anava a celebrar oficis des de Surp, i el metge només anava en casos molt extrems des de Sort, però calia anar a buscar-lo amb cavalleria.

No tenia serveis bàsics com llum o aigua i, finalment, cap el 1995 les darreres persones que hi vivien van deixar el poble per sempre i van anar a viure a Sort, deixant Sant Romà de Tavérnoles en la solitud de la muntanya.

Sant Romà de Tavérnoles
 
La sobretaula del sopar ens servirà per triar l’excursió de l’endemà: que no sigui massa dura, que no sigui massa llarga, que no sigui massa curta, que tingui un objectiu d’interés...

Finalment serà el salt de Comials l’opció seleccionada. I aprofitarem que és punt de trobada inicial, per fer una visita ràpida a Escaló, coneguda també com “vila closa d’Escaló”.

Aquest poble medieval de la vall d’Àneu encara conserva la seva muralla defensiva i una torre de 15 metres que anomenen “el castell”, del segle XI. Cases de pedra amb teulades de pissarra i un carrer Major amb porxos medievals darrera la muralla  que deixa fora de la seva protecció l’església de Santa Elena, el molí i el safareig.

La muralla medieval

La Font del Castell

Els porxos del carrer Major

El campanar de l'església de Santa Elena

La torre de guaita


El safareig i el molí
 
I amb l’expedició al complert marxem cap el refugi de Gerdar, on deixarem els cotxes i mourem les cames.

El refugi de Gerdar
 Comencem a caminar en l’agradable paisatge de muntanya, en una ruta que s’endinsa al bosc de coníferes. És el camí que feien servir els traginers de l’Aran i el Pallars per travessar el port de la Bonaigua.

Petita pujada

El bosc de coníferes

També trobem rierols
 
L’ultim tram, una mica mes empinat és, a estones, com un pedregal per arribar al mirador de fusta on podem veure la gran cascada d’aigües que es despenja des de la vall de Gerber.

El salt de Comials

Els "valents" que han fet el cim

  Acabada amb èxit la missió de descoberta, toca tornar al nostre refugi particular. Dinar i relax.

No hi ha res com portar a la millor cuinera a l'equip!

El nostre spa particular

I a la nit, jocs de nens
 
L’octubre ens continua regalant dies càlids i assolellats que sabem aprofitar i un matí permet redescobrir paratges allunyats dels nostre quotidià entorn.

Des de la plaça El Tornall, on es troba l’Ajuntament de Rialp, deixem a la nostra dreta el que resta de la fusteria El Tornall, que dona nom a la plaça i trobem el pont de Santa Caterina, sobre el riu Noguera Pallaresa.

L'antiga fusteria El Tornall
 
Al segle XIX ja existia el pont de Santa Caterina, facilitant la comunicació entre les diferents poblacions de la vall de la Pallaresa. Construït amb fusta i a poca alçada respecte al nivell de l’aigua del riu. A principi del segle XX es va començar la construcció d’un nou pont més pràctic, però les obres es van paralitzar i no va ser  fins el 2008 que va finalitzar el pont actual. Això permet accedir d’una forma ràpida al Parc Natural de l’Alt Pirineu.

Sobre el pont de Santa Caterina
 
El creuem i accedim per unes escales de fusta a la ruta cap a la font de la Canerilla.


En el Parc Natural
 
Des d’aquí tenim una bonica vista sobre el punt de Santa Caterina

El pont de Santa Caterina
 
Seguim la senda de les roques de la Carnisseria per trobar la font de la Canerilla, un diminutiu de canal, en referència a la forma llarga i estreta del barranc d’on brolla.

La Font de la Canerilla
 
I uns metres mes enllà, el colomer d’en Martí. Construcció medieval per a la cria de coloms amb finalitats culinàries. De vegades actuaven com torres de defensa que van deixar d’utilitzar-se a partir del segle XVI.

El Colomer d'en Martí des de Rialp

El Colomer d'en Martí
  El dinar de comiat a l’hotel Victor de Rialp és el colofó d’un immillorable i llarg cap de setmana. Ens acomiadem del Pallars...

de Casa Macià
 
I de la neu que no hem vist