Data de la sortida 14 d'abril 2017
Cap de setmana llarg que podem aprofitar fent
una mica mes llarga la trobada. No coneixem el lloc de destí ni la casa que ens
acollirà però les terres lleidatanes ens esperen i, amb equipatge previsor,
reserves d’intendència i un prometedor sol ens trobem a les 8 per començar la
petita escapada.
En un tres i no res estem a Artesa de Segre, a
la seva solitària plaça on ens cruspim l’esmorzar.
 |
Plaça del Progres d'Artesa de Segre
|
Topem amb una comissaria de mossos de singular
ubicació....
 |
| Terrassa amb comisaria? o comisaria amb Terrassa? |
Seguim fins Alòs de Balaguer, on s’incorpora
la resta de l’equip.
 |
| Ja hi som tots!! |
Un petit grup en processó recorrent els
carrers amb un sant Crist ens recorda que
estem a la Setmana Santa.
Però nosaltres ja estem a punt per començar la
primera caminada. Pinta bé això de recórrer un congost!!
A la Serra Carbonera, el riu Segre s’encaixona
formant el Congost del Mu. El seu recorregut no es massa llarg ni te massa
dificultat. Comença a la Font de l’Espadella.
 |
| En el primer tram |
Després d’un primer tram, el riu s’encaixona
entre grans parets verticals. A l’esquerre trobem el cim mes elevat de la Serra
Carbonera, el cim del Mu
 |
| El cim del Mu |
Des del camí podem veure la silueta del
castell d’Alòs
 |
| El castell |
Seguim el riu, que serè ens marca la ruta a
seguir. Arbres, matolls, i, fins i tot, flors. La primavera que, aliada amb el
riu fa créixer la vegetació. Intentem esbrinar el nom dels arbres i arbustos.
Fotografiem flors de colors i ens fixem en els nius que algú ha penjat dels
arbres per facilitar el treball a les aus.
 |
| Ajudant a la natura |
 |
| Gamma de verds al nostre voltant |
En una paret veiem escaladors desafiant la
llei de gravetat i d’esquena al persistent sol.
 |
| Els escaladors penjats a la paret |
Avancen i la pista s’estreny. El paisatge és
més majestuós a mesura que avancem. Les roques de la serra Carbonera es
dibuixen sobre l’aigua
Quan arribem a la part mes estreta trobem la
primera passarel·la penjada en la roca.
 |
| La primera passarel·la |
 |
| Una altra perspectiva de la passarel·la |
Creuada la passarel·la i la primera deserció.
Ana no es veu amb cor per seguir i decideix tornar cap al poble i esperar-nos.
El camí guanya una mica d’alçada i el riu
s’enfonsa. Segueix un tram mes pla i, al fons, comencem a veure la mola del
Mont-roig.
 |
| Al fons, el Mont-Roig |
Ara és la Rosa qui se’n torna a fer companyia
a l’Ana. Al fons veiem el pont que volem creuar.
 |
| Un revolt del Congost |
Sobren els jerseis i calen les gorres i
barrets, el sol pica de debò. Davant nostre una gran baixada i un seguit de ziga zagas per arribar al riu
i travessar-lo per un pont penjat.
 |
| El pont penjant |
A l’altre riba podrem recorre el segon tram de
passarel·les metàl·liques a través de la qual arribarem a la central
hidroelèctrica d’Alòs de Balaguer i, per sobre, la Central Hidroelèctrica de
Camarasa i la pressa que embassa les aigües de la Noguera Pallaresa, una mica
abans del seu aiguabarreig amb el Segre.
 |
| La segona passarel·la |
Ens ha costat dues hores arribar fins aquí i
la tornada la farem pel mateix camí. Pujar pel pedregar que hem baixat és ara
una mica més difícil. Alguns hem de fer petites aturades per recuperar l’alè.
Sobre les pedres i sota l’abrasador sol anem desfent el caminat fins arribar
novament a Alòs de Balaguer. La calor ofega, sobretot per lo inapropiat
d’aquesta època. Obro els braços i tanco les mans intentant agafar la mica
d’aire fresc que m’ajudi a respirar. Però s’escapa entre els meus dits, se’n
va, tornant després per enredar-se entre
els cabells.
Ens anem creuant amb molts altres caminants
que, com nosaltres, han decidit perdre’s per aquests paratges.
Després de quasi 14 kilòmetres i quasi 4 hores
de caminar, recuperem forces en aquest petit poble, de només 125 habitants, on
podem trobar un casolà restaurant, El Molí d’Alòs, on, entre pots de conserva i
cabassos de fruites naturals mengem trinxat i calçots.
 |
| Les mans artesanes omplen el rebost |
 |
| Una teula de calçots |
Pebrots i pernils penjats, pots de tomàquet,
de melmelada, de verdures en conserva, herbes per infusions i altres productes
naturals formen part d’una improvisada exposició que dona ambient al menjador.
 |
| Els fruits de la terra |
Sobretaula dilatada i de descans pels peus.
Quan sortim el restaurant és quasi buit. Enfilem cap a Ponts i, una mica mes
enllà, abans d’arribar a La Força arribem a la fi de l’etapa: Ca l’Estany.
Enmig d’un camp envoltat d’oliveres i sembrats de blat.
 |
| A l'entrada de Ca l'Estany |
La casa ofereix moltes possibilitats. Piscina,
gandules, barbacoa, pèrgola, amplies habitacions i cuina menjador on es pot
cuinar en equip sense caure en l’aïllament.
Cansats i acalorats encara, amb els peus que
busquen desesperats una mica d’aire, els fiquem tots a la piscina, però ni els
mes valents s’atreveixen a anar mes enllà.
 |
| D'aquí no passem!!! |
Després encara ens queden ganes per fer una
caminada fins La Força. Conjunt de cases en les quals hi viuen 15 habitants,
envoltats de camps.
 |
| La tarda va caient |
L’endemà el dia desperta una mica ennuvolat però
confiem que la cosa millorarà i per no castigar tant les cames, farem visita
cultural a un dels pocs castells habitats. Per això la bandera oneja a la torre
de l’homenatge. És el castell de Montsonís. Situat el petit poble de Montsonís,
a pocs kilòmetres d’Artesa de Segre.
 |
| El seu entorn |
 |
| A les portes del castell |
Situat en un lloc privilegiat, el Comte
d’Urgell, va ordenar la construcció del castell de Montsonís des d’on vigilar
per evitar possibles invasions. Durant 125 anys va defensar la frontera entre la
Catalunya Vella i la nova, fins la conquesta de Lleida a l’any 1149. Actualment
pertany a Carlos de Montoliu i Carrasco, baró
d’Albi.
 |
| La cabra, simbol del llinatge dels Cabrera |
Una guia ens acompanya en el nostre recorregut
per las estances i, mentre ens explica
una mica de la seva història, ens podem imaginar la vida a la fortalesa en
aquella època de guerres i guerrers. La
sala dels avanpassats, plena de retrats i records que el temps ha deixat, amb
el balcó de festejar, on els promesos només podien parlar, ni mirar-se, ni molt
menys tocar-se.
 |
| El balcó de festejar |
El menjador, l’antic dormitori dels senyors,
amb un armari ple d’uniformes de les diferents ordres a les quals pertany el
baró i un passadís que dóna accés a un
reservat de l’església de Santa Maria de Montsonís des d’on seguien els oficis
religiosos sense barrejar-se amb la gent.
 |
| Sta. Maria de Montsonís, des de l'accés privat |
La cuina, plena d’estris de la època, el forn
de pa, la sala d’armes, la sala dels escuts, la habitació del pelegrí, la presó
o la bodega que amagava un passadís secret de uns 3 kilòmetres per poder fugir
del castell en cas d’assetjament.
 |
| L'entrada |
 |
| La cuina resulta acollidora |
 |
| La finestra de l'esquerra amaga el passadís secret |
 |
| La habitació del pelegrí, que es tancava amb clau |
I, a l’exterior, la torre de l’homenatge
ofereix unes immillorables vistes.
Abans de marxar no ens estem de recórrer els
carrerons del petit poble conformat només per un conjunt de cases de pedra
envoltant el castell.
 |
| El poble de Montsonís |
Des de Montsonís marxem cap a Artesa de Segre.
Aprofitant que hem de comprar coneixerem el poble que, a mes a mes, esta animat
amb una “fira pagesa”. En els carrers
que envolten a la església tota mena de paradetes artesanals exposen la seva
oferta als curiosos . Formatges, embotits, pans fets a la llenya i herbes de
mil remeis.
 |
| L'església Mare de Deu de la Concepció |
 |
| Remei per tot!!! |
 |
| L'aparador o la bogada??? |
Des del cel, cigonyes voladores ens vigilen.
 |
| Les cigonyes |
Abans de marxar traiem el nas per la
pastisseria Rosa Serra. Impressionant la quantitat de variants de coca de
recapte que preparen (de ceps, de formatge de rulo, de foie, d’escalivada, de
carpacio de peus de porc...). Ens quedem amb el croissant gegant i el brownie.
També amb la xocolata amb ametlles, que per Pasqua es menja xololata.
 |
| Quina triar?? |
Gaudim d’un dinar d’allò mes casolà a la
nostra residència temporal de Ca l’Estany. Sense preses. Assaborint el vi i
endolcits pels postres de la Rosa Serra.
La tarda ens demana marxa a alguns que volem
arribar-nos fins a l’ermita de Sant Miquel del Grialó, mes enllà de La Força. I
per fer-ho una mica mes llarg, primer passem per la torre del Caragol.
La torre Dàdila, coneguda per la torre del
Caragol, situada en el terme municipal de Ponts, a prop de La Força, és una
torre de guaita de la època romànica (S. XI). Ha estat objecte de reconstrucció
tot i que sembla no estar acabada.
 |
| La Torre del Caragol |
Antigament aglutinava al seu entorn un petit
nucli habitat. D’això només queda pràcticament arruïnada l’esglèsia de Sant
Miquel de Grialó. Es pensa que era l’antic assentament de l’actual La Força,
tot i que ara queda una miqueta mes lluny.
Sense saber ben bé la seva situació, seguim
cap a l’església de Sant Miquel, quan comencen a aparèixer allunyats alguns
núvols negres. Som agosarats i seguim endavant, ignorant l’amenaça celestial.
Quan s’acaba el camí hem d’anar vorejant camps
conreats. Es fa més difícil caminar intentant no trepitjar les espigues que ja
estan molt altes. I el cel es va enfosquin.
Quan divisem l’ermita el núvol negre està molt
a prop nostre. Ramón s’arrisca a acostar-se per deixar l’empremta fotogràfica i
la resta comencem la fugida. Com una cursa entre nosaltres i el núvol negre que
insisteix en perseguir-nos. Ens posem els anoracs, tapem les càmeres de fotos,
preparem les caputxes i accelerem el ritme vorejant un altre cop els camps de
blat. I, de tant en tant, mirem el cel.
Quan arribem al camí comencen a caure les
primeres gotes. Les gotes són cada vegades més grans i abundants. Ens preparem
per la remullada. Quan comença la calamarçada veiem les llums dels cotxes que
venen al rescat. Els que van una mica endarrerits encara es mullen més.
El cel se’n riu de nosaltres, finalment el
núvol ha guanyat la cursa i de regal, un
somriure de colors, l’arc de Sant Martí
que, després d’eixugar-nos, mirem des de la finestra.
 |
| Després de la pluja el sol torna a aparèixer |
Després del descans, un nou dia ens espera per
voltar per la comarca i descobrir nous indrets. El poble més proper és Ponts i ,
al final d’una carretera plena de revolt, a la muntanya de Sant Pere trobem la
Colegiata. Les primeres notícies d’aquesta església data del 1024, durant la
seva història va ser incendiada i volada juntament amb el castell de Sant Pere
i, durant el darrer quart del segle XX va ser restaurada gràcies a la
iniciativa popular.
 |
| La Colegiata |
 |
| Les restes del Castell de Sant Pere |
Encara queda matí i tenim temps per recórrer
la Baronia de Rialb. Refugi d’antigues parroquies i fortificadions defensives
dels segles XI i XII. El seu terme
municipal esta vertebrat al voltant del riu Rialb, format per grans paratges i
extensions forestals.
 |
| Les tranquil·les aigues del Rialb |
 |
| I els tranquils visitants |
Aquí trobem Gualter, l’actual capital, i a la
seva entrada Santa Maria de Gualter, un monestir d’arquitectura medieval catalana que es troba
pràcticament en ruïnes després de suportar una explosió durant la guerra civil.
Es pot apreciar la majestuositat de la seva església que va ser consagrada el
1207.
 |
| La nau de l'esglèsia del monestir |
A l’actualitat el claustre ha estat restaurat
i s’han adaptat annexes com dependències municipals.
 |
| El claustre |
Seguim la carretera i, quan el riu ja s’ha
convertit en pantà, trobem l’àrea del dolmen de Sòls de Riu. Un espai creat amb
motiu de la construcció del pantà de Rialb.
 |
| El dolmen |
En aquest indret es van emplaçar els monuments
arquitectònics mes importants del municipi que havia d’esser anegats per les
aigües del pantà.
Al costat del dolmen es troba l’ermita de
Santa Eulalia de Pomanyons. Del segle XII
 |
| L'ermita |
Des d’aquí veiem el pont que travessa el pantà
per arribar a La Torre, antiga capital de la Baronia. La perspectiva de veure
tot el paisatge des de mes alçada ens fa
creuar-lo. En un immillorable mirador
sobre el Montsec i l’església de Sant Iscle i Santa Victòria.
 |
| L'església |
 |
| L'escalinata |
 |
| El mirador sobre el pantà |
Amb tanta passejada hem fet gana i avui volem
fer quelcom especial. Farem una degustació de tapes a l’Apagallums, a Ponts.
Cada plat una sorpresa que no ens decep. Comencem amb una “ensaladilla” de pop
i espàrrecs de marge i acabem amb tiramisu d’Oreo, passant per un rissotto de
puntalette amb ceps, sense arròs o els bunyols de xocolata que esclaten a la
primera mossegada.
 |
| El tiramisú |
 |
| Els bunyols de xocolata |
La tarda lliure, la dediquem, alguns a
descansar, llegir o xerrar, altres seguim caminant pels voltant de Ca l’Estany.
I, quan ja s’acaba l’escapada, ens acomiadem
de la nostra transitòria residència visitant la petita capella de que disposa
la finca. Aquesta església data de 1751 i encara es celebren oficis religiosos
ocasionalment.
 |
| La capella de Ca l'Estany |
Carreguem equipatge, però de tornada, encara
aprofitarem per fer una darrera visita a Serò. L’excusa és visitar les bodegues
de Vinya Hereu, dedicades a la elaboració de vins ecològics amb D.O. Costers
del Segre a partir de la collita pròpia. Però avui no és el dia i ho trobem
tancat.
Per contra, coneixem el petit municipi que,
amb 129 habitants, compta amb el Centre d’Interpretació del megàlit (Espai
Transmissor del Tumul/Dolmen megalític) que va guanyar el premi FAD 2013.
A la part mes alta del poble es troba el
castell del segle XII i l’església de Santa Maria.
 |
| El Castell de Serò |
 |
| L'església de Santa Maria |
El dinar de comiat al Xalet de Ponts i de
tornada a la rutina setmanal. Han volat els quatre dies. Hem caminat, hem
conegut llocs, hem menjat, hem rigut, hem xerrat i hem gaudit. Un plaer. Fins
aviat!!
 |
| Des del cim de Serò |
 |
| Buscant un nou objectiu |
