De pedra en pedra, fins a Núria

Data de la sortida 17 d’agost 2017

Després dels cops, temps al temps.
Treure-li la pols a les botes i tornar a fer nous camins. Amb la motxilla carregada, també, de records.
Estem desentrenats i som conscients de que ens costarà tornar a activar les nostres cames. Un dia de descans el dediquem, voluntàriament, a cansar-nos. Però aquest cansament és gratificant i motivador.

Dia assolellat

Avui volem arribar a Núria des de Queralbs, però sense agafar el cremallera, pel camí vell, a cop de peu.   Potser recórrer els set kilòmetres i superar el desnivell de quasi  1000 metres  és un objectiu una mica agosarat per les nostres capacitats, però aquí estem, per esforçar-nos una mica i arribar mes enllà del que creiem.

Davant nostre, muntanyes i boscos

I a les 10 del matí, quan comencem la pujada, no sabem el dia que se’ns prepara!!. Ens calcem les botes, ens pintem la cara amb crema protectora i ens calem els barrets. Allà sota queda la estació del cremallera a Queralbs  amb els visitants que volen arribar d’una forma mes còmoda, però no tant interessant com la nostra.
Ens allunyem de la darrera casa i entrem en un bosc de roures, pollancres i freixes. També trobem pins i altres espècies. És el primer tram i estem espitosos. L’ombra dels arbres suavitza la cremor del sol i l’aire es cola entre les branques fent sentir el ronc de les fulles.

Ens endinsem en el bosc

Els cims per sobre les taulades

Dins del bosc trobem la font de Ruira (a la tornada agrairem l’aigua fresca que raja).

La Font de Ruira

Seguim pel camí que va paral·lel a les vies del tren cremallera. Al llarg del camí sentirem moltes vegades el xiulet del tren i el veurem aparèixer i  amagar-se en la seva rutinària marxa.

El cremallera

Ens agrada el paisatge que veiem  i imaginem, perduts entre les muntanyes, cérvols, isards o cabres salvatges fugint dels ocasionals visitants que irrompi’m en el seu territori.

El bosc

Després d’un ziga zaga ascendent topem amb la tartera de Corbell. Pedres i pedres que fan difícil el nostre caminar. Els bastons faciliten la marxa, però no podem deixar de mirar al terra per assegurar on posem els peus.

Pedres, pedres, pedres....

Les escales de Corbell

Mes pujada i arribem al Pont del Cremal. Romànic, d’origen medieval, al costat d’un gorg que refresca el paisatge. El punt es fotogènic i aprofitem per recuperar l’alè i guardar la imatge que ens agrada.

El Pont del Cremal (1495 m)

Creuem el pont i comencen a aparèixer les gorgues de Núria. Les muntanyes estan plegades d’esquerdes per on raja l’aigua que cau buscant el riu. La seva cantarella ens acompanya tot el camí.

Els gorgs

Compartim ruta amb altres excursionistes. Alguns amb cara de cansats, com nosaltres. Altres decidits i marxosos ens avancen còmodament. També ens creuem amb grups que baixen. Ens preguntem si havien pujat caminant i ens consolem pensant que ho han fet en el tren...

Gorgs a la balma de Sant Rafael

Llengües d'aigua entre les roques

Impressionant paisatge quan ja portem quasi 2 hores de camí

Entre pedres, seguim caminant i passem per la Balma de Sant Rafael. Després d’un altre pedregós ziga zaga  gaudim del Salt del Sastre. Diu la llegenda que aquí la Mare de Déu va socórrer un sastre que va perdre un peu. Quan ho va explicar a la gent del poble ningú ho va creure. Per demostrar-ho va tornar i es va llençar al buit. Però aquest cop ningú el va salvar.

El salt del Sastre

El mirador del salt del Sastre

Tot seguit passarem per la balma de Sant Pere des d’on podem veure el salt de la Cua de Cavall o de  l’Aigua. Aquí es diu que es banyen les dones d’aigua.

El gorg

Ara ja, anem buscant ombres on fer petits descansos.  La pujada passa factura. Sento el batec del cor tan fort que és com si el tingués darrere de les meves orelles. El seu tac tac  tac accelerat apaga el murmuri de l’aigua i m’espanta.

Entre les pedres, l'aigua segueix el seu curs

A cada revolt del camí esperem veure el santuari  però les pedres continuen mortificant els nostres peus.

Sota les vies del cremallera

Les vies del tren queden ara a la nostra dreta

Ens acosten a Núria

En el darrer tram les pedres formen esglaons  que acaben amb les forces que ens resten, però tot seguit veiem la Creu d’en Riba.

La creu d'en Riba

A la dreta el mirador des d’on podem veure tota la vall de Núria, envoltada de muntanyes entre las que destaca el Puigmal (2910 m)

El mirador

En arribar aquí el sol s’ amagat i un aire fresc  ofega tota la calor que portàvem.

L'estiu a Núria

Al nostre voltant molts altres caminants estirats a terra amb cares contentes, però cansades.
Ens ha costat mes de quatre hores arribar al nostre destí. Temps molt per sobre del previst. Però no ens importa gaire. Avui no existeix el temps, només el camí i l’objectiu final.

L'ermita de Sant Gil

Des del mirador

Com tants d’altres, recuperem forces menjant els entrepans estirats a la gespa i, entre mossegada i mossegada el dilema es decidir la baixada.  Hi ha qui quasi sucumbeix a la temptació de baixar en el cremallera, però finalment tots tornem pel mateix camí que havíem arribat.

Desfer el camí sembla mes senzill però, tot i que l’esforç és menor, aquesta ruta és un trencacames. Les tarteres i les pedres destrossen els nostres peus i  fan patir els genolls. No ens podem despistar per evitar una relliscada o una torçada de turmell.

Curiosament ara anem quasi en solitari. Em sembla que la majoria dels excursionistes han optat pel tren de baixada.
En un revolt del camí uns matolls plens de mores vermelles i negres evoquen els meus records i aviven la imatge de qui ha compartir amb mi tantes i tantes rutes. No m’he atrevit a agafar-les per por de que em tremolessin les mans i he seguit endavant amb els pensaments enrere, uns mesos enrere....

Els records

Els trens continuen xiulant mentre van lliscant per les vies recorrent la muntanya, plens de visitants que tornen al seu hàbitat.

Ens arriben notícies de Barcelona i això alenteix el nostre caminar alhora que anem coneixent  l’abast de la tragèdia.

Quan arribem al cotxe els nostres peus, desesperats per escapar-se de les sabates, agraeixen el descans.... La tarda ha caigut i, amb ella, la nostra resistència.

Les flors segueixen el llit del riu